Comença una nova era

El relleu gene­ra­ci­o­nal en l’elit del ten­nis mas­culí ja és una rea­li­tat. La victòria de Car­los Alca­raz con­tra Novak Djoko­vic en la final de Wim­ble­don can­via el pano­rama. Comença l’era en què el ten­nista murcià està cri­dat a ser el gran pro­ta­go­nista, envol­tat d’una for­nada de joves pro­me­ses que, per diver­ses cir­cumstàncies, encara no han aca­bat de des­pun­tar com s’espe­rava, i d’altres juga­dors més vete­rans que patei­xen en la seva pròpia pell el nai­xe­ment d’una lle­genda. Fa anys que es debat quin o quins ten­nis­tes seran els suc­ces­sors de l’ano­me­nat big-three. Roger Fede­rer, Rafa Nadal i Novak Djoko­vic han domi­nat el cir­cuit de manera incon­tes­ta­ble en els últims quinze anys. Ningú els ha fet ombra. Fins ara. La irrupció de Car­los Alca­raz can­via el para­digma. És una com­bi­nació per­fecta del millor d’aques­tes tres lle­gen­des. En la final va fer una demos­tració de talent, força física i, sobre­tot, men­ta­li­tat durant gai­rebé cinc hores per superar el serbi al jardí de casa seva i con­ver­tir-se en el pri­mer ten­nista de la gene­ració del 2000 capaç de der­ro­tar un veterà de 36 anys. És un juga­dor únic que creix a pas­sos de gegant i que, tot i la seva joven­tut, sap jugar amb la sere­ni­tat, valen­tia, aplom i savi­esa d’un veterà. Als seus 20 anys, és el número u més jove de la història d’aquest esport i ja atre­sora 12 títols ATP (dos Grand Slams i qua­tre Mas­ters 1000). El seu talent no té límits. Ho té tot per tri­om­far. Car­los Alca­raz és pre­sent i futur del ten­nis mun­dial.