El meu fill devia tenir 4 o 5 anys, no més. En sal­tar al camp de fut­bol per dis­pu­tar un par­tit entre esco­le­tes, va enlai­rar un braç i amb el dit índex va asse­nya­lar el cel, fixant-hi la mirada. Una mare de l’equip em va pre­gun­tar: “Que se us ha mort algú?” Doncs mira, per sort, no. El que feia el meu fill era tan sen­zill com imi­tar sense obviar ni un sol detall algun fut­bo­lista pro­fes­si­o­nal que, amb aquest gest, volia tenia un record cap a alguna per­sona tras­pas­sada. Mai ens va pre­gun­tar què sig­ni­fi­cava aquell ritual. El va repro­duir i avall. Mimar els seus ídols, o almenys inten­tar-ho, és una pràctica habi­tual entre la cana­lla. Amb un pro­blema sobre­a­fe­git: sovint repro­du­ei­xen situ­a­ci­ons que fan pas­sar ver­go­nya ali­ena. En un altre par­tit (parlo del meu fill perquè és l’exem­ple que em queda més pro­per, però n’he vist de tots colors) vaig obser­var, amb la cara des­com­posta, com esco­pia a la gespa, enmig d’un par­tit. El meu crit es devia sen­tir a Tegu­ci­galpa, i em poden creure si els dic que soc una mare de les que pas­sen des­a­per­ce­bu­des a la gra­de­ria. En aca­bar l’enfron­ta­ment, vaig cri­dar el meu fill i el seu entre­na­dor i vaig dei­xar clar que, si es repe­tia l’escena, veu­rien una mare sal­tant al camp i reti­rant un juga­dor, ipso facto, del ter­reny de joc.

Què vull dir amb tot això? Doncs que els infants copien aquells que ido­la­tren, i per tant em costa assi­mi­lar que mol­tes estre­lles siguin inca­pa­ces de tenir pre­sent la saga d’imi­ta­dors que van dei­xant al dar­rere. Entenc que d’on no n’hi ha no en raja, però pot­ser en el seus con­trac­tes astronòmics també s’hau­ria d’incor­po­rar la clàusula de l’exem­pla­ri­tat. Donin un cop d’ull als camps, un cap de set­mana qual­se­vol, i cal­cu­lin quants maleïts siusssss sen­ten coin­ci­dint amb la cele­bració d’un gol. Perquè les cri­a­tu­res, com a tals, no beuen dels juga­dors i juga­do­res que són un bon model, sinó que més aviat tenen tendència a absor­bir els com­por­ta­ments abo­mi­na­bles (déu-n’hi-do com con­tri­bu­ei­xen les xar­xes que així sigui). Perquè algú em pot expli­car, per exem­ple, per què el fut­bol és l’únic esport on els juga­dors –ara sí que parlo només en mas­culí– tenen la neces­si­tat impe­ri­osa de des­fer-se d’un mar de baves? Hi ha algun estudi que indi­qui que tocar la pilota amb el peu, i no amb la mà, genera més cen­ti­li­tres de saliva de l’habi­tual, fins al punt que l’orga­nisme no té la capa­ci­tat d’empas­sar-la? En la forma de diri­gir-se als àrbi­tres també hi tro­baríem uns quants exem­ples que merei­xen la cen­sura més radi­cal. Jo entenc que en un moment donat tot­hom pot per­dre una mica els ner­vis, però l’arrogància i des­ver­go­nyi­ment emprats per alguns, sobre­tot els que se sen­ten impu­nes, merei­xen almenys que se’ls enviï una bona tem­po­rada a la gra­de­ria.

Ser una estre­lla espor­tiva com­porta fer molt bé la feina per la qual cobres, sigui en la dis­ci­plina que sigui, però hau­ria d’anar lli­gat a un model de com­por­ta­ment. Tinc gra­vat el dia que Gri­ez­mann, quan encara era juga­dor de la Reial Soci­e­tat i ja des­pun­tava, va dis­pu­tar amb el seu equip un amistós a Azpei­tia. A la sor­tida, dese­nes de nens l’espe­ra­ven per foto­gra­fiar-se amb el seu ídol o acon­se­guir un autògraf. Però el francès va deci­dir que aquell dia no tocava i va sor­tir del ves­tu­ari cames aju­deu-me, direcció a l’auto­car. Allà va espe­rar el seus com­panys, que ate­nien els desit­jos dels petits segui­dors. Qual­se­vol pro­fes­si­o­nal de l’esport hau­ria de seguir fil per randa un codi de con­ducta ètic, perquè no s’hi val a pres­cin­dir-ne i després nete­jar consciències des­per­tant-se un dia i cre­ant una fun­dació con­tra el racisme o l’LGT­BIfòbia.