Em sem­bla abso­lu­ta­ment demen­cial el com­por­ta­ment que ha tin­gut aquesta set­mana Mar­tin Braithwaite. Negar-se a jugar l’amistós de diu­menge con­tra el Cadis i aban­do­nar la con­cen­tració sense permís del club, per tor­nar amb la cua entre cames dos dies després, no té cap jus­ti­fi­cació pos­si­ble. Que un fut­bo­lista que fins fa poc més d’un any llui­tava per gua­nyar títols amb el Barça –jugant poc o res, això sí– no vul­gui jugar a 2a divisió A, també pen­sant que l’estiu que ve hi ha Euro­copa, es pot arri­bar a enten­dre. Com també que se li faci difícil assu­mir una rebaixa del 50 per cent del seu sou per culpa del des­cens, tot i ser-ne un res­pon­sa­ble com tots, haver sig­nat aquesta clàusula al con­tracte i que li sur­tin els diners per les ore­lles pels seus nego­cis fora del fut­bol. Però les for­mes que ha vol­gut uti­lit­zar el danès per forçar la seva sor­tida demos­tren molt poca pro­fes­si­o­na­li­tat. I, el que em sem­bla encara més greu, dei­xen per terra la seva coherència. Perquè que ningú oblidi que el bo de Mar­tin va fer suar sang al Barça quan el club volia forçar la seva sor­tida i quan li va pro­po­sar una rebaixa sala­rial. En aquell moment el seu con­tracte pas­sava per davant de tot i va mobi­lit­zar tot el seu entorn cla­mant la injustícia que vivia. Ara, en canvi, a Braithwaite li rellisca el con­tracte sig­nat. Com han can­viat els seus valors en un any. Ego­cen­trisme pur. A veure qui el vol al seu ves­ti­dor. I si algú el vol, que el fitxi, menys el Girona, si us plau.