El debut gloriós la vigília de Sant Narcís del 2004, amb un cop de cap que va eli­mi­nar el Vila-real de la copa a Mon­ti­livi, ja ens deia alguna cosa espe­cial. Aquell noi de 19 anys, que l’endemà ate­nia els mit­jans amb més sere­nor que fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals bre­gats, vivia la pri­mera gran nit a Mon­ti­livi, tot i que el camí no va ser fàcil per tri­om­far com a blanc-i-ver­mell. Abans, va créixer al Bons Aires i el Vilobí, dos clubs que en aquell moment dona­ven mil vol­tes al Girona com a refe­rents pel plan­ter. Després, perquè va haver de fer car­rera en altres equips del fut­bol català, amb retorns i mar­xes ines­pe­ra­des –i pre­tem­po­ra­des mar­ca­des per la incer­tesa de si el vol­dran o no en funció de si la caixa arriba per anar a bus­car ni se sap qui–, abans de fer-se un lloc i un nom a Mon­ti­livi. Eloi Ama­gat, per fi, es va esta­blir al club del seu cor, amb l’encert de fer-ho en el millor moment de la història. L’era de la il·lusió de Rubi, de la mare de les gar­ro­ta­des del Lugo amb rèpli­ques rei­te­ra­des i des­es­pe­rants en els desen­llaços dels play-off, i del cim històric del fut­bol gironí a l’elit, amb l’ascens a pri­mera divisió el 4 de juny del 2017. En cada frag­ment, en cada seqüència, hi ha Eloi Ama­gat. La impotència. La incre­du­li­tat. L’èxtasi. Sem­pre, a tot arreu, Eloi hi posava la cara i sobre­tot les parau­les. En moments de difi­cul­tat, col·lec­tiva i també indi­vi­dual. Va saber ges­ti­o­nar d’una manera modèlica la pèrdua de pro­ta­go­nisme al ter­reny de joc en la tem­po­rada de l’ascens. I se li va resis­tir l’anhe­lat debut a pri­mera, fins que Pablo Machín el va fer entrar en un Girona-Leganés el 16 de febrer del 2018. Ter­cera, segona B, segona A i pri­mera. El gran capità con­ver­tit en símbol. El fut­bo­lista dels dis­cur­sos a la gespa, a la llotja, al balcó de l’ajun­ta­ment i fins i tot al Palau de la Gene­ra­li­tat. L’orgull gironí.

Eloi ha jugat les últi­mes tem­po­ra­des a l’Olot, un club també exem­plar, i ha deci­dit ple­gar amb 38 anys, tot i que encara hau­ria pogut satis­fer una mica més el cuquet en algun altre equip. N’hi ha un gra­pat, de juga­dors que han tin­gut recor­re­gut en el fut­bol pro­fes­si­o­nal i que aca­ben jugant esti­rant la car­rera en cate­go­ries més bai­xes. Alguns ho dei­xen en silenci, gai­rebé en l’ano­ni­mat. L’Eloi, sem­pre deta­llista i amb un do per con­tro­lar i ges­ti­o­nar les situ­a­ci­ons, ho ha fet saber amb un vídeo molt ben fet que ha tin­gut, com no podia ser de cap altra manera, reac­ci­ons de res­pecte i admi­ració que van més enllà de Girona i més enllà del fut­bol. L’anunci de la reti­rada no va ser l’argu­ment prin­ci­pal de la por­tada d’aquest diari, cen­trada en el Gam­per i la impac­tant presència que hi va tenir Lamine Yamal en l’estrena blau­grana de l’era Montjuïc. Vam rebre fort per no haver pri­o­rit­zat a l’edició giro­nina la reti­rada d’Eloi del fut­bol, no pas del Girona, perquè el 12 de maig del 2018, el gran capità va dir adeu al club de la seva vida com han pogut fer pocs pri­vi­le­gi­ats, des del camp, tenint par­ti­ci­pació en un par­tit de pri­mera divisió. “En un núvol”, titu­lava la por­tada de L’Espor­tiu l’endemà, amb Eloi man­te­jat i pro­ta­go­nista d’una doble plana inte­rior al davant de la crònica con­tra el València. Dies més tard, l’entre­vista al capità que dei­xava el Girona feia qua­tre pàgines més la por­tada. Assu­mim totes les deci­si­ons, les que agra­den, les que ener­ven, les que no han estat prou afi­na­des i les equi­vo­ca­des. I de l’Eloi, pro­ta­go­nista de por­ta­des d’aquest diari no pas una ni dues ni qua­tre vega­des, em fa l’efecte que en tor­na­rem a par­lar. Perquè, també sense les botes posa­des, és un actiu per al fut­bol gironí i català.