I per defensar-te, les insultes
Si fóssim innocentment benèvols, podríem debatre si és afany de protagonisme, inconsciència o només una greu relliscada, però l’última hipòtesi l’hauríem d’anar descartant per la reacció posterior. El gest de Luis Rubiales, agafant la cara de Jenni Hermoso amb les mans i fent-li un petó a la boca, és repugnant i inadmissible. La manera com ho va argumentar després, impresentable i vergonyosa. “No fem cas dels idiotes i els estúpids. No estem per gilipolleces. Jo, amb tot el que he passat, més gilipolles i més tontos del cul, no. Ni em comentin coses de pringats que no saben veure el que és positiu. Si hi ha tontos, que segueixin amb les seves tonteries. No els fem cas”, s’atrevia a dir en un programa de ràdio esportiu nocturn el president de la federació espanyola. L’endemà, i després de les múltiples crítiques i peticions de dimissió, Rubiales corria a fer un vídeo des d’un aeroport dient que “segurament” s’havia equivocat, que s’havia de disculpar si hi havia gent que s’havia sentit danyada i que no hi havia mala fe “per cap de les dues parts”.
Amb els insults al programa de ràdio i amb altres gestos obscens de Rubiales que circulen, defensar que en el petó que ha fet la volta al món no hi ha inherent masclisme, abús de poder o condescendència –o una mica de tot–, es fa impossible. De fet, es va mirar de disculpar més Jenni Hermoso, intentant treure transcendència a un gest que no li havia agradat, que el protagonista de l’acció. Una mostra més del grau baixíssim de sensibilitat i respecte dels responsables de la federació espanyola, que tenen un bon historial al darrere. Vist com arribava la seva selecció al mundial d’Austràlia i Nova Zelanda, el mèrit és enorme. Ara que han guanyat, Rubiales i companyia poden presumir d’haver mantingut Vilda com a seleccionador tot i la pugna –qui sap, potser també en diria gilipolleces– amb les quinze jugadores, sense les quals el cim no hauria estat a l’abast. No van aconseguir les futbolistes tots els canvis que reivindicaven, cosa que va provocar que Mapi León, Patri Guijarro i Clàudia Pina, entre altres, preferissin quedar-se a casa sense mundial que no pas cedir. Unes quantes, en canvi, van tornar i van fer front comú. I han triomfat. El Barça, una màquina de guanyar, va marcar el camí de l’èxit per les victòries i, tant o més important, per la generació de referents. I la selecció espanyola, malgrat tots els entrebancs, obté la primera estrella en un campionat que catapulta definitivament Aitana Bonmatí com a candidata número u a rellevar Alèxia Putellas com a Pilota d’Or.
Tot plegat, en un mundial d’Austràlia i Nova Zelanda que ha estat una altra mostra potent de reivindicació del futbol femení. La revolució de la força, de la il·lusió, de la llibertat, del trencament de barreres, del progrés que és imparable, amb un potencial gegant i amb marge encara per anar creixent i fer-se l’espai que mereix a tots els nivells. Esportiu i social. I va i surt un senyor, precisament qui més mana a la federació que assoleix el títol, a fer un gest retrògrad impresentable i a defensar-se de manera fastigosa. I té encara l’oportunitat d’assumir l’error, demanar disculpes i intentar abaixar el suflé, però primer es dedica a insultar totes les persones que ho critiquen, amb un vocabulari barroer i vulgar que defineix qui l’utilitza i no pas a qui interpel·la. El dia que unes jugadores amb ganes de menjar-se el món i liderar una revolució molt sana i benvinguda en l’esport toquen el cel amb un èxit que no havien aconseguit mai, el president de la institució els ho taca amb uns tics masclistes intolerables. Tot un retrat.
