Em dis­culpo perquè escric també sobre el cas Rubi­a­les, però el tema quasi resulta ine­lu­di­ble i dona per a molt: de fet, dona­ria per a una sèrie d’arti­cles sobre com les estruc­tu­res i la men­ta­li­tat d’un món tan mas­clista com és el del fut­bol mas­culí s’impo­sen en la pràctica feme­nina de l’esport. No només és el petó que el pre­si­dent de la RFEF va estam­par als lla­vis de Jenni Her­moso i les seves ver­go­nyo­ses decla­ra­ci­ons poste­ri­ors. És, per exem­ple, el fet que un entre­na­dor, a qui han qüesti­o­nat bona part d’unes fut­bo­lis­tes que s’han esca­pat de les seves abraçades en el moment de cele­brar les victòries, i el pre­si­dent que l’ha ava­lat (un home rea­fir­mant l’auto­ri­tat d’un altre home sobre unes dones) han pro­cu­rat en tot moment capi­ta­lit­zar l’èxit de la selecció espa­nyola feme­nina al mun­dial. I si això és així és perquè ells (una colla d’homes) aca­pa­ren els càrrecs en un orga­nisme mas­cle (amb un tuf de cor­rupció) que con­trola un equip femení.

Sem­pre hi ha qui diu que les matei­xes dones som les cul­pa­bles de la nos­tra situ­ació. Podríem desit­jar que, amb la potència que han adqui­rit amb els seus tri­omfs, les fut­bo­lis­tes s’hagues­sin revol­tat o, de fet, hagues­sin man­tin­gut l’espe­rit de revolta. Tan­ma­teix, podem saber com n’és de difícil ser lliure i el preu que s’ha d’estar dis­po­sat a pagar. Unes estruc­tu­res de poder ins­ti­tu­ei­xen unes jerar­quies con­tra les quals costa revol­tar-se perquè qui mana et fa sen­tir que, si ho fas, podries que­dar fora de joc. De totes mane­res, segui­rem el cas.