La FIFA ha anat per feina i ha suspès Luis Rubi­a­les. És una decisió pro­vi­si­o­nal i inde­pen­dent del que deci­deixi el TAD, ins­tat pel CSD, però aquest home no podia durar més, massa que ho ha fet, després d’uns ges­tos inad­mis­si­bles en la final del mun­dial i una con­ducta impre­sen­ta­ble per jus­ti­fi­car-se, arro­do­nida amb un dis­curs que con­cen­trava tot el que no s’hau­ria de fer ni dir amb una mag­ni­tud tan exa­ge­rada que per moments sem­blava una paròdia. Com es pot viure tan anco­rat en temps pretèrits i no ado­nar-se’n? De veri­tat que no ha entès res des del pri­mer dia i no ha tin­gut cap amis­tat que li ho hagi fet veure?

S’ha aca­bat. No pas tot, és clar. L’adeu de Rubi­a­les no serà cap solució màgica, perquè queda molta caspa en segons qui­nes estruc­tu­res, però la fer­mesa de les fut­bo­lis­tes marca un camí. L’èxit espor­tiu ja el tenien. El social, també. Rubi­a­les ha tret a pas­se­jar el pit­jor de la marca España, però la lliçó de les juga­do­res, amb un clam de suport a Jen­ni­fer Her­moso, que­darà mar­cada. Si tot ple­gat ser­veix per remoure estruc­tu­res arcai­ques mas­clis­tes sos­tin­gu­des per favors, diners i pri­vi­le­gis injus­ti­fi­ca­bles, ben­vin­gut serà. Que faci caure màsca­res. A Luis Rubi­a­les, que li cai­gui tot el pes. I a les per­so­nes que l’aplau­dien en l’assem­blea –tam­poc se n’ado­na­ven, de què esta­ven fent?–, que li vagin al dar­rere. L’esport ha de ser un motor de la soci­e­tat, i els qui hi cre­iem hem de vet­llar perquè no ens en facin aver­go­nyir.