Que bé que el fut­bol femení, per fi, sigui valo­rat com mereix. Que bé que molts marit­xu­los de tota la vida –no tots, per desgràcia– s’ennu­e­guin ara amb els seus deplo­ra­bles comen­ta­ris. Que bé que on deien pallussa, ara diuen crac. Que bé que quedi des­fa­sat –no per a alguns tro­glo­di­tes, obvi– allò que hem hagut de sen­tir tants cops i durant tants anys de “el fut­bol femení, ni és fut­bol ni és femení”. Que bé que els pares accep­tin amb orgull que la nena vol fer fut­bol perquè la dansa, la pin­tura o la gimnàstica rítmica no són per a ella. Que bé que es des­terri la paraula bollera com a insult. Que bé que als patis de les esco­les es comenci a veure com nens i nenes com­par­tei­xen pista durant l’esbarjo sense mira­des de menys­preu. Que bé que als matei­xos patis, quan els dos capi­tans simbòlics trien els equips inte­grant a inte­grant, no dei­xin les nenes per a les últi­mes perquè les veuen com un des­torb. Que bé que als patis apa­re­guin per fi capi­ta­nes. Que bé que nens i nenes dema­nin per Reis una allau de samar­re­tes amb els noms de les seves ídols. Que bé saber que els clubs de fut­bol situ­a­ran els equips feme­nins en el mateix barem d’importància que els mas­cu­lins i dei­xa­ran de reser­var les pit­jors hores per als entre­na­ments i els par­tits d’elles (pas­sarà això, oi?). Que bé que les por­tes de les direc­ti­ves s’obrin per a les dones, i no només per evi­tar la foto ves­sant tes­tos­te­rona pels qua­tre cos­tats (també pas­sarà, segur). Que bé que en breu gau­di­rem dels equips mas­cu­lins entre­nats per dones (ho tenim a tocar). Que bé que en aviat vore­ja­rem la igual­tat sala­rial. Que bé que els homes tas­tin el sabor de la rebel·lió feme­nina i que a la soci­e­tat es comenci a assi­mi­lar el valor real del con­sen­ti­ment. Que bé saber o tenir l’espe­rança que cap agres­sor sexual, o cap imbècil des­fer­mat, pas­sarà per aquesta vida sense pagar un preu. Que bé poder repe­tir fins a la saci­e­tat que si ens en toquen una, ens toquen a totes. Que bé saber que les que van llui­tar con­tra vent i marea per jugar a fut­bol, supor­tant tot tipus de menys­preus, aque­lles pio­ne­res, sen­tin dècades després que la seva incom­men­su­ra­ble lluita no va ser en va mal­grat que es van sen­tir més soles que la una.

D’altra banda, quin perill que cai­guem en l’error de pen­sar que la feina ja està feta. Quin error con­fiar que el mas­clisme ha tret els seus ten­ta­cles d’aquest esport que en diuen rei (també rei de la dis­cri­mi­nació, no ho obli­dem). Quin error, també, diagnos­ti­car que la raça humana neces­sita ara dues tas­ses diàries de fut­bol perquè amb una no en tenia prou. Quin error seria que, davant aquesta eufòria col·lec­tiva, el fut­bol femení, sobre­tot el for­ma­tiu, acabés absor­bint els errors més colos­sals del mas­culí. He pre­sen­ciat tants par­tits de fut­bol de base, sem­pre mas­cu­lins, que si hagués ingres­sat deu euros per enfron­ta­ment ara tin­dria diners per pagar l’entrada d’un piset. He vist autènti­ques bar­ba­ri­tats, per culpa dels pro­ge­ni­tors, i algun psicòleg de l’esport els n’expli­ca­ria de ben gros­ses. Em va impac­tar la història d’un nen que va simu­lar una lesió per no anar con­vo­cat amb la selecció cata­lana perquè estava superat per la pressió del pare i la por a dece­bre’l. Doncs bé, fins ara, aquests com­por­ta­ments es con­cen­tra­ven en l’esport mas­culí perquè ningú, fins al feno­men Alèxia Pute­llas, pen­sava que la seva filla els trau­ria de pobres i seria la imatge d’una gran lona de publi­ci­tat situ­ada a la prin­ci­pal via de la ciu­tat. Quin error seria que ara, per culpa d’unes expec­ta­ti­ves mal cal­cu­la­des, les noies sen­tis­sin una pressió que elles no han anat a bus­car.