Entre els molts ten­ta­cles que l’obs­cur afer Rubi­a­les ha des­ple­gat n’hi ha un que no té l’impacte sociològic i mediàtic de tot el que ha envol­tat l’abús de poder i el mas­clisme arre­lat a la seva essència més pro­funda. Quan el diri­gent andalús sigui pas­sat, serà impe­ra­tiva una reflexió a fons sobre les estruc­tu­res de poder que gover­nen l’esport. Una revisió inte­gral que acabi amb un replan­te­ja­ment abso­lut de cara a fer-les més efi­ci­ents, més trans­pa­rents i més pro­fes­si­o­nals, una exigència que hau­ria de ser inne­go­ci­a­ble en un orga­nisme que ges­ti­ona 382 mili­ons d’euros a banda d’una repre­sen­tació espor­tiva a alt nivell.

Ras i curt, per més que sigui una enti­tat de dret pri­vat –amb un clar interès públic– la RFEF no pot fun­ci­o­nar basant-se en rela­ci­ons amb un clar tuf cli­en­te­lar. S’han de tallar totes les vies d’aquest per­fil que unei­xen el pre­si­dent i la junta direc­tiva de la fede­ració amb la seva assem­blea. L’elecció dels mem­bres de les assem­blees de totes les fede­ra­ci­ons ha de ser clara i directa per part de tots els col·lec­tius. No pot ser que s’empa­que­tin vots i es posin en mans de ter­cers. No és defen­sa­ble que els mem­bres de les assem­blees rebin quan­ti­tats que van més enllà de cobrir les seves des­pe­ses d’assistència, perquè entre això i l’obediència deguda hi ha una línia molt fina. En el fons, el tomb de 180 graus en 72 hores que va fer el suport a Rubi­a­les entre el diven­dres 25 d’agost i el dilluns 28 només s’explica perquè els que diven­dres eren la veu de l’amo dilluns van ser cons­ci­ents que l’amo can­vi­a­ria per la via civil o per la cri­mi­nal. Un gir que, a banda d’evi­den­ciar que no hi havia futur per al pre­si­dent, va dei­xar molt en evidència els matei­xos mem­bres de l’assem­blea.

Aquesta xarxa invi­si­ble que exer­ceix el poder i rep sub­missió, tei­xida a còpia de favors, secrets i cli­en­te­lisme, explica en bona part els silen­cis vis­cuts en els cinc dies que van entre el cone­gut petó i l’assem­blea extra­or­dinària. Silen­cis estri­dents, com els de gai­rebé tots els espor­tis­tes homes i els clubs, i silen­cis eloqüents, com el de la majo­ria de juga­do­res, que sabien què s’hi esta­ven jugant si seva revo­lució no tri­om­fava. A Líbia, l’any 2011, el bust de Gad­dafi no va ser tre­pit­jat i des­truït fins que la població va estar segura que el dic­ta­dor havia fugit i s’havia que­dat sense el suport dels seus lle­ials. Sal­vant les distàncies i sense cap intenció com­pa­ra­tiva, la psi­co­lo­gia en l’ava­lu­ació de ris­cos actua de manera simi­lar.

La revo­lució autènti­ca­ment trans­for­ma­dora serà la que acon­se­gueixi que els mem­bres dels òrgans sobi­rans de les fede­ra­ci­ons siguin ele­gits per les bases, els retin comp­tes en aquesta direcció i la seva funció cap als exe­cu­tius sigui fis­ca­lit­za­dora i no de segui­disme i obediència. Pertànyer a una assem­blea fede­ra­tiva i votar-hi ha de ser una res­pon­sa­bi­li­tat, no una pre­benda per la qual hi ha bufe­ta­des perquè tenir aquesta con­dició pro­por­ci­ona diners i influència. Trans­fe­rir més diners a les ter­ri­to­ri­als i als clubs no pot ser una tapa­dora per a tota mena d’abu­sos i arbi­tra­ri­e­tats. I no s’hi val a creure que aquesta pro­blemàtica només afecta el fut­bol per la seva dimensió. Totes les fede­ra­ci­ons hi estan expo­sa­des i la seva dimensió, pres­su­post o nom­bre de llicències no pot anar en per­ju­dici dels espor­tis­tes i els clubs. I fa tot l’efecte que sense impuls i suport ins­ti­tu­ci­o­nal, poques fede­ra­ci­ons sabran fer net.