El 5 de setem­bre de 1973, avui fa 50 anys, Cruyff debu­tava amb el Barça en un par­tit amistós con­tra el Cer­cle de Bru­ges belga. En aquell moment, en veure el nivell de joc i la il·lusió gene­rada en el bar­ce­lo­nisme, l’escrip­tor Manuel Vázquez Mon­talbán augu­rava l’inici d’una “dècada pro­di­gi­osa” sem­blant a la lide­rada per Kubala els anys cin­quanta.

El juga­dor holandès es va con­ver­tir de seguida en el cen­tre al vol­tant del qual gra­vi­tava tot el club. Fins al punt que el dibui­xant i humo­rista Jaume Perich va pro­po­sar un nou dis­seny de l’escut amb un nou sig­ni­fi­cat per a l’acrònim CFB: “Cruyff de Fut­bol Bar­ce­lona.” Tan­ma­teix, no van fal­tar polèmiques. La premsa de Madrid denun­ci­ava el cost del traspàs; les car­tes dels lec­tors dels dia­ris bar­ce­lo­nins expres­sa­ven les posi­ci­ons a favor i en con­tra de la seva incor­po­ració; es par­lava de la neces­si­tat dels cata­lans i bar­ce­lo­nis­tes de “rea­fir­mar-se”; l’incre­ment del preu de les entra­des, les begu­des i els coi­xins superava al del cost de la vida, i els culers cor­rien els risc de pas­sar a ser ano­me­nats “grills” perquè no es can­sa­ven de cri­dar: “Cruyff, Cruyff, Cruyff...”.

El seu fit­xatge res­po­nia a una doble neces­si­tat. Calia un juga­dor pont que res­tablís la comu­ni­cació entre l’entre­na­dor, Rinus Mic­hels, i la plan­ti­lla i, alhora, un revul­siu que garantís la victòria del pre­si­dent Mon­tal. A més, el club podia recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva després del cas Di Stéfano, mal­grat la pressió de l’empresa Phi­llips, que pre­fe­ria el seu traspàs al Real Madrid. El deli­cat con­text polític no es podia per­me­tre un nou “greuge cen­tra­lista” i la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol va optar per inhi­bir-se.

Espor­ti­va­ment, Cruyff podia com­pen­sar les man­can­ces ofen­si­ves d’un equip massa supe­di­tat a les geni­a­li­tats de Mar­cial o a les habi­li­tats de Rei­xach i que des­ta­cava per una gran eficàcia defen­siva sota el lide­ratge de Gallego. En el seu debut, el fut­bo­lista holandès ja manava els seus com­panys dins del ter­reny de joc. Una acti­tud que podia com­por­tar més d’una fricció, sobre­tot després de la mala maror produïda per les sor­ti­des de Mar­cial i Reina, enfron­tats amb l’entre­na­dor.

El seu ins­tint posi­ci­o­nal, només a l’abast dels grans talents del fut­bol, s’ori­en­tava sem­pre a la con­se­cució del gol. Sense ser un juga­dor total, com Di Stéfano, o tenir una gran tècnica indi­vi­dual, com Kubala i Pelé, Cruyff es des­mar­cava amb una gran faci­li­tat i obria forats entre la defensa per a l’entrada dels seus com­panys. Una ascendència fut­bolística que por­tava la resta de l’equip a mirar-lo cada vegada que fina­lit­za­ven una jugada en espera del seu vere­dicte. L’enllu­er­na­ment també es con­tagià a un públic més pre­dis­po­sat a ova­ci­o­nar les juga­des de Cruyff o Sotil, o a dis­cul­par les seves erra­des, que no pas les dels juga­dors nadius (“Cruyff o el ini­cio de la década pro­di­gi­osa”, Triunfo, 1973).

Ara bé, a l’hora de la veri­tat, el seu ren­di­ment no va res­pon­dre a les expec­ta­ti­ves ini­ci­als cre­a­des. Tan sols va acon­se­guir gua­nyar una lliga i una copa del Gene­ralísimo. Tot i això, el seu record va dei­xar una empremta prou forta entre els afi­ci­o­nats que va pos­si­bi­li­tar el seu retorn com a entre­na­dor. Ales­ho­res va poder acom­plir les espe­ran­ces dipo­si­ta­des en ell. Els seus èxits espor­tius i el seu lle­gat, repre­sen­tat per un estil de joc ofen­siu i una aposta pels juga­dors de La Masia, li van valer el reco­nei­xe­ment de Vázquez Mon­talbán com un dels grans refe­rents de la història del bar­ce­lo­nisme (“Kubala, entre Gam­per y Cruyff”, El País, 2002).Jordi Osúa és edi­tor del lli­bre “Manuel Vázquez Mon­talbán. Barça, cul­tura i esport” i autor de “Vázquez Mon­talbán: fútbol y política”.