Jorge Vilda va ser capaç de sobre­viure al famós motí de “les 15”, sota el parai­gua pro­tec­tor de Luis Rubi­a­les va afer­rar-se a la cadira tot i la immensa sac­se­jada que va pro­duir aquell ter­ratrèmol de mag­ni­tud 9 en l’escala de Rich­ter, i mesos després, enmig del caos i la runa, damunt la gespa de l’Aus­tra­lia Sta­dium de Syd­ney aca­ba­ria escri­vint con­tra pronòstic el seu nom als lli­bres d’història com el pri­mer selec­ci­o­na­dor del fut­bol femení espa­nyol que aixeca una copa del món. Era fàcil ima­gi­nar que gua­nya­ria la pugna a “les 15” perquè jugava amb car­tes mar­ca­des, era més difícil pre­veure que amb ell en el càrrec i amb un ves­ti­dor ferit Espa­nya gua­nya­ria el seu pri­mer mun­dial, però el que era impos­si­ble d’ende­vi­nar és que aque­lla des­ti­tució que més de la mei­tat del ves­ti­dor havia recla­mat en el seu dia es pro­dui­ria 16 dies després de gua­nyar una copa del món. Els camins del Senyor són ines­cru­ta­bles. Un petó no con­sen­tit ho ha cap­gi­rat tot. I heus aquí la iro­nia: Vilda està fora per una acció fas­ti­gosa que ell no ha comès i, en canvi, va roman­dre en el càrrec tot i el gra­pat de males pra­xis o deficiències de les quals ell sí que era direc­ta­ment res­pon­sa­ble. Bona para­doxa. Els aplau­di­ments durant el dis­curs de Rubi­a­les l’han con­dem­nat i el mateix Rubi­a­les el va posar en la diana quan li va ofe­rir en aque­lla assem­blea del dia 25 un sou anual de mig milió d’euros. El tsu­nami Rubi­a­les l’ha ofe­gat. La gui­llo­tina espera ara un altre cap. Aquí el que cal de veri­tat és un canvi estruc­tu­ral pro­fund dins la FEF i, això, amics...