Gràcies, Rubiales

Podríem dir que el futur de la selecció espa­nyola feme­nina no em treu la son. Gens ni mica. Fins que no sigui reco­ne­gut el dret a com­pe­tir de les selec­ci­ons cata­la­nes, el que passi amb la roja m’és del tot indi­fe­rent. Però sí que una cosa se’ls ha de reconèixer. Els mas­clisme des­a­fo­rat ibèric que tots sabíem que exis­tia a la Real Fede­ración, i que ha cul­mi­nat amb l’agressió de Rubi­a­les a Her­moso, ha estat com l’explosió d’un volcà a par­tir de la qual ha començat a sor­tir lava, i més lava, i més lava. Els fets, de ressò pla­ne­tari, han posat en la pri­mera línia mediàtica la defi­ci­ent situ­ació del fut­bol femení. Desi­gual­tats, menys­preu, ridi­cu­lit­zació, mas­clisme amb majúscu­les... I encara que molta gent diu que ara s’hau­ria d’estar par­lant de la gesta espor­tiva i no pas de la polèmica poste­rior, en dis­crepo pro­fun­da­ment. La reflexió, els ges­tos i les mesu­res que tímida­ment es comen­cen a pren­dre no hau­rien exis­tit sense aquesta atenció total de la ciu­ta­da­nia i dels mit­jans. És així de trist, però així de real. Tant de bo no hagués succeït, aquell petó. I espe­rem que no es repe­teixi mai més una situ­ació tan repug­nant. Però Rubi­a­les es va mos­trar en essència i davant de tot el món. No es podia dei­xar pas­sar i calia que aquell fet fos un punt d’inflexió i no una sim­ple anècdota.

Perquè de Rubi­a­les n’hi ha molts en el món de l’esport. I cal desem­mas­ca­rar-los tots. Un per un, si cal. Encara que n’hi ha que ara inten­ten camu­flar-se amb una ban­dera femi­nista que mai abans havien one­jat i que ara es fan seva veient el pano­rama i com li han anat les coses a l’expre­si­dent de la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol. La revo­lució tot just acaba de començar i cal que sigui àmplia i intensa. I de llarga durada, perquè tot encara està quasi per fer. Però ningú dis­cu­teix que s’ha fet un pas molt impor­tant en la visu­a­lit­zació dels drets de les dones. I la lava es va este­nent. La selecció espa­nyola feme­nina no és la pri­mera que reclama millo­res i es planta davant els direc­tius. També és cert que la vira­lit­zació del cas Rubi­a­les ha mul­ti­pli­cat el ressò d’aques­tes rei­vin­di­ca­ci­ons i n’ha impul­sat de noves. Aquest és el camí. Alçar la veu con­tra les injustícies. No dei­xar-ne pas­sar ni una. Ser immen­sa­ment insis­tents. I rei­te­ra­da­ment rei­vin­di­ca­ti­ves fins i tot en els més mínims detalls.

D’altra banda, és impres­cin­di­ble fer un agraïment pro­fund a Luis Rubi­a­les. Sense la seva acti­tud pre­po­tent després d’aquell fas­tigós petó, sense la seva fer­mesa incom­pren­si­ble per afer­rar-se al càrrec de pre­si­dent i negar allò que havia vist tot el món, sense ell en essència, segu­ra­ment ara no estaríem par­lant de punt d’inflexió ni el cas hau­ria con­cen­trat tanta atenció mediàtica. Si hagués estat ràpid a reac­ci­o­nar, s’hagués dis­cul­pat i, evi­dent­ment, hagués dimi­tit de bon prin­cipi, molt pos­si­ble­ment tot s’hau­ria dis­si­pat ràpida­ment i la roba bruta s’hau­ria guar­dat sota l’estora, sense fer fressa. Sense can­vis estruc­tu­rals, sense debats públics sobre el futur del fut­bol femení, sense aquesta atenció per­ma­nent que té ara la selecció espa­nyola i la lliga feme­nina i que obli­garà, a par­tir d’ara, a fer les coses de manera dife­rent. L’abús de poder ja no serà gratuït, no per­me­trem que les violències mas­clis­tes tor­nin a ser clas­si­fi­ca­des com a nor­ma­li­tat sense malícia, i la rei­vin­di­cació dels drets de les dones en el món de l’esport ha vin­gut per que­dar-se i fer-se sen­tir. Com deia aquell gran filòsof del fut­bol: Rubi­a­les, amb tu va començar tot i gràcies a tu el #Sha­A­ca­bat ja no té atu­ra­dor.