Amb l’estrena de l’afa­ble setem­bre, s’adorm la vida frenètica de repre­sen­tants i secre­ta­ris tècnics nego­ci­ant in extre­mis entre clàusu­les com­ple­xes. Aràbia ha tret a pas­se­jar el talo­nari amb la intenció de jubi­lar velles glòries i robar-nos futu­res pro­me­ses a preu d’or. El fut­bol euro­peu tron­to­lla. Veu­rem si es decanta per retre culte als comp­tes cor­rents del petroli invi­tant-los a jugar futu­res edi­ci­ons de la Cham­pi­ons o per­cep l’amenaça asiàtica com una opor­tu­ni­tat per rein­ven­tar-se més enllà de veure’s com a negoci i retorna amb sub­ti­lesa al roman­ti­cisme ori­gi­nari. No tot està per­dut.

Amb la rutina, revis­cola la passió dels menuts, sub­mer­gits en la xauxa del joc. Cor­ren, gam­ben i aca­ro­nen la pilota pel sim­ple plaer de fer-ho. Cele­bren un gol com si els hi anés la vida i s’abra­cen als com­panys men­tre cri­den. Els pares, si dei­xen fer i es dedi­quen a ani­mar, xalen també de l’espec­ta­cle. El caga­niu, tot il·lusió, esmi­cola la resig­nació del retorn a les aules: s’emprova les botes noves que li ha rega­lat el tiet i les neteja fins que bri­llen men­tre frisa perquè sigui dilluns. Començarà els entre­na­ments, conei­xerà el nou entre­na­dor que ido­la­trarà fins al juny i es retro­barà amb els seus amics de l’equip, amb qui els caps de set­mana, faci fred o calor, con­fondrà el camp de fut­bol amb un tros de cel. Per­den sovint, però a vega­des, amb sort, gua­nya­ran. És igual. Un par­tit és una festa i juguen per ser una estona més feliços.