Fa temps que alguns, pocs, inten­tem infor­mar i expli­car que al Girona s’estan fent bé les coses. De vega­des topem con­tra els més escèptics, els més crítics, que conei­xen poc el pas­sat del club, o els més tos­suts, que, tot i veure com evo­lu­ci­ona l’enti­tat, fan de veu crítica perquè la millora no és sufi­ci­ent o adi­ent per a ells –i no dic que facin mala­ment–. A Mon­ti­livi han après dels errors de la pri­mera etapa a pri­mera, en què el pro­jecte era encara ten­dre i en què sí es van come­tre erra­des greus cas­ti­ga­des amb un des­cens dolorós. Però no es va per­dre la paciència. No es va per­dre la fe. Ningú va per­dre els ner­vis, sobre­tot els pro­pi­e­ta­ris, i el rumb es va man­te­nir fix fent pas­sos ferms. I amb Míchel es va tro­bar la peça que encai­xava a la per­fecció entre tot allò que desit­ges fer, on vols arri­bar, i com acon­se­guir-ho. I el com amb Míchel es va tenir clar ja de bon començament, quan l’equip estava en des­cens a 1a divisió FEF –a molts us pot sonar a xinès– i sem­blava que res arren­cava. Fins i tot la intel·ligència arti­fi­cial, uti­lit­zada cada vegada més pels clubs de tot el món, creia en l’estil Míchel i els resul­tats que podia arri­bar a acon­se­guir. Per sort, ningú es va equi­vo­car, ningú es va posar nerviós (altre cop) i amb el de Valle­cas el Girona s’ha eri­git en l’equip de moda de la màxima cate­go­ria tren­cant tots els regis­tres en la seva curta vida a pri­mera, però de la ja llarga a la LFP. Com ha can­viat el club des d’aquell 2008! I una cosa és indis­cu­ti­ble per tot l’entorn. Ens hem fet grans. Tots!