“Arbiii!”

És el crit que més es repeteix a les competicions esportives amb presència col·legial: “Arbiii!” És l’alarit per excel·lència que plana sobre l’ambient. S’ha de pronunciar a plens pulmons, no fos cas que no li arribés net i polit al receptor. És important allargar la i fins a l’extenuació, fins que la força no doni per a més. Darrere d’aquest clam sempre hi ha un pare, o una mare, o un avi, o un entrenador emprenyat que no comparteixen la decisió que acaba de prendre aquella persona que du el xiulet al camp. És el crit més comú, el que se t’acobla de manera automàtica a les cordes vocals en el moment en què inscrius el teu fill o filla a un esport qualsevol. Tant és que no hagis llegit el reglament en la teva vida, que desconeguis el noranta per cent de les normes, perquè sempre sabràs més que qui s’ha format abans d’aplicar-les. El crit d’“Arbiii!” et brollarà des del mateix instant en què el teu deixeble miri de no entrebancar-se amb una pilota. Sent sincers, però, encara sort si aquesta és l’única fórmula que empraràs per verbalitzar el teu malestar amb una decisió presa, o amb una acció que segons el teu criteri ha estat ignorada. Perquè el més comú és que la pantalla següent sigui insultar l’àrbitre i dedicar algun exabrupte a la seva mare. Hi ha qui fins i tot es permet la llicència d’arribar al nivell de l’amenaça. Joves de 16 anys, o de poc més, que han de suportar que un senyor amb panxa i alè delators els amenaci d’esperar-los a la sortida per trencar-los la cara.

I si bé és cert que els àrbitres tenen avui dia la potestat d’aturar el partit si detecten faltes de respecte, i que cada cop hi ha més persones entre el públic que en un moment donat poden formar una cuirassa protectora, la realitat és que només s’ha de fer un tomb pels camps per constatar que com a societat estem molt lluny de l’escenari ideal. Sobretot quan es parla de l’esport formatiu i de col·legiats novells. Perquè amb això no vull dir que els àrbitres professionals no mereixin tot el respecte del món, només faltaria. Però a les graderies de les grans categories es genera tal bullici que el col·legiat només percep soroll de fons i sovint s’evita sentir el nom del porc. No es poden desxifrar els missatges, tret quan es tracta d’un cant a l’uníson, és clar. A més, tenen prou pòsit, i cobren prou bé, perquè determinades actituds els rellisquin. Però els àrbitres joves que aquests dies estan tornant als terrenys de joc perquè s’inicien totes les competicions esportives s’han d’empassar el que no està escrit. Molts estan en fase d’aprenentatge i, per tant, han de tenir marge per a l’error. Sense oblidar, a més, que l’esport està ple d’angles morts on és impossible que hi arribi la mirada d’una sola persona –tret si ets pare o mare, que aleshores sembla que ho veus tot–. En canvi, molts d’ells i d’elles, perquè per sort cada cop es veuen més dones xiulant, suporten més pressió que un submarinista a 45 metres de profunditat.

I evidentment que de la mateixa manera que no tots els esportistes faran el mateix recorregut perquè n’hi ha que tenen més traça i n’hi ha que no en tenen tanta, doncs amb els àrbitres passa exactament el mateix, i tant que sí. Però si mai se’ns acudiria insultar el nostre fill ni clavar-li per la cara el nom dels seus familiars més propers –mentida, sí que hi ha gent que és capaç d’això i més–, tampoc no deu ser tan complicat mossegar-se la llengua amb els àrbitres i prendre’t la competició com el que és: un joc entre nens i nenes. Ni que sigui per frenar l’augment de canalla emulant aquestes actituds.