La història que escriu el Girona

La pri­mera vegada que el Madrid visi­tava Mon­ti­livi, per Sant Narcís del 2017 –després de l’1-O, la decla­ració d’inde­pendència, l’apli­cació del 155 i hores abans de l’exili–, Cris­ti­ano Ronaldo, Ramos i com­pa­nyia van sor­tir amb un pam de nas per una remun­tada èpica amb gols de Stu­ani i Portu. L’última vegada, fa tot just sis mesos, també va ser històrica, perquè va aca­bar amb un pòquer de gols de Taty Cas­te­lla­nos (4-2) que va fer la volta al món.

Ara torna a Mon­ti­livi el Madrid, i l’impacte ja no és el par­tit en si ni el seu desen­llaç, sinó com hi arriba el Girona. La victòria a Vila-real ha situat el con­junt blanc-i-ver­mell líder tot sol de la clas­si­fi­cació de pri­mera, un fet tan sor­pre­nent com meri­tori per a un dels equips amb menys currículum a l’elit. No és un lide­ratge pri­me­renc, ni tam­poc a par­tir d’arren­ca­des pèssi­mes dels favo­rits –el Madrid ha gua­nyat sis dels set par­tits i el Barça no n’ha per­dut cap–, sinó gràcies a una tra­jectòria pròpia impo­nent. Després d’un empat al camp del Real, l’equip de Míchel ho ha gua­nyat tot. Són 19 punts dels 21 dis­pu­tats. Capaç d’acla­pa­rar rivals i de superar con­tex­tos dife­rents, com a Vila-real, on va remun­tar un 1-0 amb una allau de fut­bol d’atac en la segona part. El Girona des­taca per la seva fia­bi­li­tat i, tant o més, pel seu estil de joc. Ofen­siu, ale­gre, vistós, l’equip té una iden­ti­tat mar­cada i evo­lu­ci­o­nada que va més enllà dels noms, com demos­tra el ren­di­ment que està ofe­rint després d’haver per­dut peces com Oriol Romeu, Santi Bueno, Riquelme i Cas­te­lla­nos. En set par­tits, divuits gols d’onze fut­bo­lis­tes dife­rents.

Amb el lide­ratge, el Girona escriu una altra pàgina en una història plena de capítols bri­llants els últims anys. El club ha trans­for­mat les frus­tra­ci­ons acu­mu­la­des a l’hora d’inten­tar asso­lir l’ascens a l’elit en ale­gries enca­de­na­des. El club es bene­fi­cia del gegant City, és evi­dent, però l’èxit s’explica perquè fa temps que fa molt bé les coses, amb una línia mar­cada per dos noms pro­pis en plena sin­to­nia, el direc­tor espor­tiu, Qui­que Cárcel, i Míchel Sánchez, el millor ambai­xa­dor a la ban­queta i davant dels micròfons. Costa fixar els límits del Girona, però els 19 punts de 21 i el joc que ofe­reix fan pen­sar que l’objec­tiu de la per­manència que­darà molt i molt curt. De moment, toca gau­dir d’una fita històrica i de rebre el Madrid com a líder. Poca broma.