Ser gironí –sem­pre en sen­tit extens–i segui­dor de l’esport sol donar bones pos­si­bi­li­tats de diversió i grans satis­fac­ci­ons. El Palamós jugant-se la pos­si­bi­li­tat de fer la pro­moció a pri­mera divisió, el Figue­res llui­tant amb el Cadis per pujar a la cate­go­ria d’or i amb el Depor­tivo per jugar la final de copa, els títols de Sal­va­dor Servià con­tra Car­los Sainz, un equip vint anys a l’ACB i el retorn a l’elit amb Marc Gasol com a nexe d’unió, dues lli­gues i grans victòries d’Euro­lliga de l’Uni Girona resu­mei­xen molt per sobre una tra­jectòria de prop de 40 anys d’èxits... i ara si us plau tot­hom dret, que arriba el líder.

No és el pri­mer equip modest que és líder de pri­mera divisió amb el cam­pi­o­nat ja ini­ciat. Alguns fins i tot han resis­tit tota la pri­mera volta. Perquè això passi és impres­cin­di­ble arren­car amb una plan­ti­lla en forma, amb una manera de jugar assi­mi­lada més enllà d’una breu pre­tem­po­rada, amb un entre­na­dor a qui els juga­dors seguei­xin amb fe cega i no patir lesi­ons (o bé tenir una plan­ti­lla amb les posi­ci­ons ben dobla­des). Tot això ho exhi­beix a dojo el Girona, i també altres atri­buts com un fut­bol que entu­si­asma per des­a­com­ple­xat, cohe­rent, precís i preciós, que amb pilota com­bina ver­ti­gen i pausa i sense pilota estressa el rival. Afe­gim-hi joven­tut i talent –per fi els efec­tes dels vin­cles amb el City es fan notar–, haver tocat la tecla del fut­bol ucraïnès més bé que ningú i un estat d’ànim a prova de gols del rival, i tin­drem el qua­dre d’un equip que quan es planta a la gespa sem­pre fa la sen­sació que el resul­tat pot can­viar d’un moment a l’altre per l’acció d’un fut­bol sovint incon­tes­ta­ble que alterna el vide­o­joc i els dibui­xos ani­mats.

També ha pas­sat més d’una vegada que un equip modest que ha lide­rat la lliga i ha tute­jat els grans en la pri­mera volta perd gas en la segona. És nor­mal. No sol tenir una plan­ti­lla llarga ni amb dos juga­dors per posició –no és aquest el cas–, l’scou­ting fun­ci­ona i el res­pecte que genera enca­de­nar victòries i bons resul­tats impe­deix aga­far des­pre­vin­guts els rivals –per alguna raó Ance­lotti va reser­var dime­cres Belling­ham i Kroos–. D’altra banda, el rodatge dels equips grans els fa créixer en el seu des­ple­ga­ment fut­bolístic. Podria pas­sar que el Girona fos un de tants equips que aflui­xen. A risc d’equi­vo­car-me, no ho crec. Fa tota la sen­sació que la como­di­tat que desprèn Míchel amb els seus juga­dors és recíproca i aquest és un bé fut­bolístic molt escàs. Tam­poc una hipotètica baixa llarga sem­bla poder fer tron­to­llar els fona­ments perquè no hi ha dependència de ningú. Una sèrie de mals resul­tats sem­pre pot fer per­dre un llençol, però el Girona exhi­beix tan­tes vir­tuts al camp, amb pilota i sense, que costa molt ima­gi­nar que un epi­sodi o un moment pugui fer obli­dar tan­tes coses que ara s’estan fent tan bé. En tot cas, espe­cu­lar ara que els punts ja sumats en aquest inici fantàstic apun­ta­len la per­manència seria una falta de res­pecte a la moti­vació i al somni que es viu a Mon­ti­livi i, sobre­tot, a la rea­li­tat fut­bolística d’un equip amb sis victòries, un empat i molts gols i espec­ta­cle en set jor­na­des.

Acabo. Rela­ti­vit­zeu tot el que aca­beu de lle­gir, que no la dec tocar prou bé. Escol­teu Míchel i feu-li cas amb els ulls clucs, com els juga­dors. Segur que us dirà que demà el Madrid pot per­dre a Mon­ti­livi una vegada més.