El fut­bol no és la foto d’un moment. Però hi ha moments que són per sem­pre. Com el del Girona líder de pri­mera. La pre­gunta és òbvia: per què el Girona és líder de pri­mera? La res­posta és inequívoca: perquè juga bé. Enten­guem-nos, no estic dient que per ser líder de pri­mera la setena jor­nada sigui con­dició impres­cin­di­ble jugar bé a fut­bol. Hi ha hagut molts líders (i cam­pi­ons) que no han tin­gut neces­si­tat de jugar bé a fut­bol. Estic dient que si el Girona és líder és perquè juga bé. Perquè ha triat jugar bé a fut­bol. Perquè és una obvi­e­tat que, tri­ant una altra manera de jugar, el Girona de Míchel no seria líder. La manera de maxi­mit­zar una idea de fut­bol i una plan­ti­lla que té els juga­dors amb les carac­terísti­ques que tenen els del Girona és jugant bé a fut­bol. I el Girona gua­nya com a con­seqüència de jugar bé.

És, doncs, molt fàcil de dir per què el Girona és líder: perquè juga bé. Ara bé, jugar bé no és gens fàcil. A part d’una idea de joc, hi ha un entre­na­dor. I a part d’una plan­ti­lla, hi ha una feina tàctica.

Jugar bé no és només una acti­tud estètica. No n’hi ha prou de dir “trio jugar bé”. Jugar bé és una qüestió fut­bolística: tècnica i tàctica. Jugar bé (i gua­nyar) és el més difícil en el fut­bol. S’ha de saber, sobre­tot, per què és juga bé. I aquí és on hi ha la feina i el mèrit de Míchel. Hi ha el mèrit previ de Qui­que Cárcel d’haver posat a dis­po­sició de l’entre­na­dor una plan­ti­lla excel·lent dins les limi­ta­ci­ons econòmiques que té el Girona, que inclo­uen haver per­dut el cen­tre de gra­ve­tat de l’equip, Oriol Romeu. Tot i això, Cárcel ha millo­rat la plan­ti­lla de la tem­po­rada pas­sada: hi ha quasi una vin­tena de titu­lars poten­ci­als. Però la feina tàctica de Míchel és impres­si­o­nant en vista dels resul­tats. Per l’ocu­pació dels espais. Pel des­ple­ga­ment ata­cant i el reple­ga­ment defen­siu. Per la velo­ci­tat de pilota. Perquè a par­tir de les pas­sa­des l’equip gua­nya metres i exposa el rival a les seves debi­li­tats. I per molts mati­sos, que fan que es maxi­mit­zin les qua­li­tats dels juga­dors. Un exem­ple: el late­ral dret, sigui Arnau o Couto, acaba fent d’extrem en atac; a l’esquerra, en canvi, el late­ral, nor­mal­ment Gutiérrez, va cap a dins quan tra­vessa el mig del camp perquè és Sávio el que dese­qui­li­bra a la banda fent d’extrem. Equi­li­bri no és sime­tria, i aquesta i altres vari­ants ho demos­tren. Hi ha molt cri­teri i molta feina ben feta dar­rere d’aquesta natu­ra­li­tat en el joc del Girona.

No sé fins on arri­barà l’equip de Míchel. El gau­di­rem men­tre ens faci gau­dir d’aquesta manera. I el com­pren­drem quan no arribi més enllà. Ara com ara sem­bla que no té límits, però és evi­dent que té limi­ta­ci­ons, encara que sigui perquè els rivals també juguen. I hi ha rivals molt forts. Com ahir.

De moment, els afi­ci­o­nats cata­lans tenim dues cer­te­ses: el joc del Girona i la plan­ti­lla del Barça. Però una incer­tesa del Barça, que té a veure amb la for­ta­lesa del Girona: la manera de jugar a fut­bol. És inqüesti­o­na­ble que aquesta tem­po­rada Xavi té una plan­ti­lla magnífica i més àmplia que l’ante­rior. Però és evi­dent també que li falta joc. Em va agra­dar molt que en l’arren­cada de la tem­po­rada Xavi digués que el seu objec­tiu és que l’equip jugui bé a fut­bol. Al cap d’unes quan­tes jor­na­des, però, el sento més par­lar de con­cen­tració, d’inten­si­tat, d’errors indi­vi­du­als i col·lec­tius. Tinc la sen­sació que Xavi està bus­cant la millor versió de cadas­cun dels seus juga­dors, però això, de moment, no sem­pre suma. Que les apor­ta­ci­ons indi­vi­du­als no aca­ben de com­pon­dre un con­junt. A vega­des, a esto­nes, sí. Però sense con­tinuïtat. Que de moment és més un equip de juga­des (i d’errors) que de joc. Un exem­ple: m’agra­den les con­duc­ci­ons de De Jong, però no tinc la sen­sació que con­du­ei­xin a solu­ci­ons deci­si­ves. Un altre: el qua­drat al mig del camp em sem­bla que dis­persa més que cohe­si­ona. Queda feina. També ho segui­rem.