“Visca sa memòria d’en Miquel Riera”

“Madrid es liber­tad”, diu aque­lla que també diu que Madrid és Espa­nya. “I els collons d’en bamba!”, dic jo. Ara i aquí pro­clamo que a la terra baixa dis­po­sem del grau de lli­ber­tat que ens con­ce­dei­xen la nor­ma­tiva i les lleis que regu­len la nos­tra existència –prou fle­xi­bles a casa nos­tra, cal reconèixer-ho–, però que enlloc com a les mun­ta­nyes exis­teix una lli­ber­tat pura i essen­cial com l’aire que s’hi res­pira. Una lli­ber­tat en el sen­tit més exacte i precís del terme. Vaja, que quan hom puja Bas­ti­ments, el Taga o el Bas­se­goda s’alli­bera una mica de les cabòries que l’amoïnen en el seu dia a dia, si és que no les engega direc­ta­ment a cagar a la via, i se sent una mica free as a bird per una estona, com diu la cançó dels Beat­les. I d’entre totes les dis­ci­pli­nes espor­ti­ves que es prac­ti­quen a la mun­ta­nya he arri­bat a la con­clusió que la que ha d’apor­tar més sen­sació de lli­ber­tat en prac­ti­car-la és el psi­co­bloc, una moda­li­tat d’esca­lada lliure poc cone­guda i nas­cuda als Països Cata­lans que ser­vi­dor no ha pro­vat mai. Però que no l’hagi prac­ti­cada no vol dir que no en pugui par­lar, perquè aquests dies bé que m’he fet uns tips de sen­tir i lle­gir opi­ni­ons sobre la guerra d’Israel d’ille­trats que no saben ni situar la Franja de Gaza sobre el mapa.

Tota aquesta digressió ve a propòsit del con­cert de final de gira d’Antònia Font a Girona, on va sonar la cançó Miquel Riera, dedi­cada a un esca­la­dor mallorquí que a finals dels setanta es va inven­tar el psi­co­bloc sense saber que era el pare d’una nova espe­ci­a­li­tat d’esca­lada. I en què con­sis­teix això que té nom de club de música tecno de ciu­tat cos­mo­po­lita? Doncs ni més ni menys que a esca­lar sense corda els penya-segats i els arcs de roca al cos­tat del mar amb l’aigua com a coixí per amor­tir una pos­si­ble cai­guda. Què pot haver-hi més lliure que això? Et poses un banya­dor, et cal­ces uns peus de gat i t’enfi­les a la paret. I prou! Si caus, voles uns metres, fas un cap­bussó, surts a la superfície, t’eixu­gues i t’hi tor­nes a posar.

És així com Miquel Riera, sol com una òliba però free as a bird, va explo­rar els penya-segats de l’illa durant els anys vui­tanta. Ell deia, amb sor­ne­gue­ria, que en aque­lla època no hi havia millor esca­la­dor de psi­co­bloc al món que ell. Una dècada més tard, el psi­co­bloc va esde­ve­nir glo­bal i Mallorca es va con­ver­tir en la meca de l’espe­ci­a­li­tat. I en Miquel Riera, que diuen que era un paio tan bon paio, es va encar­re­gar d’aco­llir els millors esca­la­dors del món a l’illa per ense­nyar-los els millors indrets on prac­ti­car psi­co­bloc. I si parlo d’ell en pas­sat és perquè, malau­ra­da­ment, ens va dei­xar just ara ha fet qua­tre anys (el 10 d’octu­bre del 2019) a causa d’una greu malal­tia. Només tenia 56 anys. No sem­pre se’n van els millors, però en aquest cas va ser així perquè, a més de ser un pio­ner i un gran esca­la­dor, els que el van trac­tar en des­ta­quen la qua­li­tat humana.

I què té a veure Miquel Riera amb Antònia Font? Doncs, bàsica­ment, l’amis­tat que l’unia amb Joan Miquel Oli­ver, com­po­si­tor de la banda, que ja n’havia fet un retrat en el lli­bre Setem­bre, octu­bre i novem­bre (L’Altra Edi­to­rial, 2014). En la cançó dedi­cada al seu amic, a més de des­criure els esca­la­dors d’aque­lla manera un xic naïf tan pròpia d’Oli­ver (“Cos­sos adap­tats, prims i mus­cu­lo­sos / Tots es déus olímpics n’estan orgu­llo­sos / Fins com balla­ri­nes molt sofis­ti­ca­des / Van per ses altu­res, bots i mano­ta­des”), el líder d’Antònia Font mos­tra la seva deso­lació per la mort de Miquel Riera amb uns ver­sos tan macos que només es poden adreçar a algú a qui per força havia d’apre­ciar de debò: “I una barca blanca surt de sa cos­tera / S’aigua està tan plana que no fa nedera / I una barca blanca, i jo me mor de pena / Visca sa memòria d’en Miquel Riera”.