Què tri­a­rien davant d’aquest dilema? Vol­drien tenir a les seves files una juga­dora extre­ma­da­ment talen­tosa, capaç de deci­dir ella sola el par­tit però que, pel fet d’aca­pa­rar tot el joc, també el pot por­tar a la picota si no té el dia? O són d’aquells que apos­ten pel joc col·lec­tiu, sense estridències indi­vi­du­a­lis­tes però limi­tat en aque­lles fogo­na­des de cops de gràcia que can­vien la dinàmica del joc? La res­posta no acaba sent ni blanc ni negre. L’equip ideal seria la com­bi­nació de les dues coses. El mode zen al qual tot­hom vol aspi­rar. Aquesta reflexió ve a compte de l’evo­lució de Kel­sey Mitc­hell, juga­dora de l’Spar Girona en la Lliga Feme­nina de bàsquet. És elèctrica i intensa, no només ata­cant, sinó també a l’hora d’arre­man­gar-se en la defensa. I amb una gran vora­ci­tat ano­ta­dora, que la porta a tenir molta estona la pilota a les mans. D’aque­lles juga­do­res que se sen­ten amb la res­pon­sa­bi­li­tat d’esti­rar el carro, de vega­des obses­si­va­ment. Diu­menge pas­sat, a Fon­ta­jau, va donar una classe magis­tral de lide­ratge i inten­si­tat. Divuit punts i juga­des que feien aixe­car el públic de la cadira. Per xalar i total­ment dese­qui­li­brant en el moments que el par­tit estava més tra­vat. Una autèntica killer. Però s’està gene­rant massa dependència al vol­tant del seu joc? Mitc­hell, amb només tres par­tits, ja és la juga­dora de l’Uni que més llança a cis­te­lla. Aca­para, de mit­jana, quasi un 30% del total de tirs que fa el seu equip. En els moments reso­lu­tius és un revul­siu. Sense pal·lia­tius. Però, en la mateixa mesura, en aquells moments que no veu cis­te­lla mal­grat que llanci tot el que li passa per les mans, l’equip perd la con­cen­tració i la con­nexió amb el par­tit. Con­tra segons quin rival, aques­tes inter­mitències són supera­bles. Amb equips top, no. I l’ambició de l’equip gironí és –i ha de ser– com­pe­tir de tu a tu amb els millors. Per això cal tenir l’habi­li­tat d’apro­fi­tar l’embran­zida de Mitc­hell sense que això tre­gui pro­ta­go­nisme a altres juga­do­res, també de molt nivell i que inde­fec­ti­ble­ment han de tenir un pes impor­tant. Par­lem de Bertsch, Mar­ga­rity, Tolo... I, tenint en compte que de pilota només n’hi ha una, el pas a un campi qui pugui es pot fer amb molta faci­li­tat.

Podríem dir que Kel­sey Mitc­hell acaba d’ater­rar i neces­sita un temps per adap­tar-se al bàsquet euro­peu –ha tin­gut experiències a Israel i Egipte, però aquest seria el seu pro­jecte més ambiciós al Vell Con­ti­nent–. Als Estats Units és una autèntica figura –18 punts per par­tit aquesta tem­po­rada a la WNBA– i porta incor­po­rat al seu ADN el ritme de joc ame­ricà, d’atacs ràpids i mar­ca­dors alts. Aquí crec que ja ha començat a veure que és una altra història. Veient-la jugar em fa pen­sar en la pri­mera tem­po­rada de Britt­ney Sykes a Girona. Aquell ner­vi­o­sisme per voler lide­rar, per voler ano­tar. Aque­lla gana des­me­su­rada per llançar-ho tot i més. Molt dife­rent de la Sykes que vam veure l’any pas­sat, en la seva segona etapa a Fon­ta­jau, més madura, amb més visió col·lec­tiva, fet que no li res­tava ni poder ano­ta­dor ni pro­ta­go­nisme. Mitc­hell té una pro­jecció i un futur molt engres­ca­dors. No hi ha dubte. Però a curt ter­mini ha de fer un curs acce­le­rat per saber apli­car un punt de sere­nor al seu joc elèctric. Ella ho agrairà. I l’equip també. Però la feina no és només seva. Des de la ban­queta, Laura Antoja i el seu equip tècnic han de fer de regu­la­dors del seu joc i saber tro­bar la fórmula perquè el seu talent sigui com­pa­ti­ble amb la resta d’indi­vi­du­a­li­tats de l’equip. Només així serà pos­si­ble asso­lir el tan desit­jat mode zen de joc.