Ave­sats a aclo­far-nos amb les mans al cap sota el doll de sorra de la moder­ni­tat (més que no pas a arron­sar-hi les espat­lles, perquè no hi ha resig­nació sinó ins­tint de super­vivència en el gest d’aju­pir-se per pro­te­gir un espai on res­pi­rar men­tre la pols no s’ajau al camí de la història), la incrus­tació de la llen­gua dels Rolling Sto­nes al pit de la samar­reta de Barça en l’enfron­ta­ment d’aquesta tarda con­tra el Real Madrid al Lluís Com­panys és com si una mica d’aire fresc s’hagués esco­lat enmig de la pol­se­guera.

Recor­dem, per a la poste­ri­tat, que avui la samar­reta del club porta aquest logo­tip per fer pro­pa­ganda del dar­rer disc de la banda octo­genària, com­plint els com­pro­mi­sos del con­tracte amb la pla­ta­forma de difusió musi­cal Spo­tify, que paga 435 mili­ons d’euros al Fut­bol Club Bar­ce­lona pel dret d’uti­lit­zar-lo durant 12 anys com a suport publi­ci­tari.

Fer baba­ro­tes a l’equip que repre­senta, amb el nom del seu estadi, els assas­sins del pre­si­dent del país que visi­ten (a pesar d’alguns segui­dors de bona fe –que algun bé que n’hi deu haver, encara que no sigui sinó per ignorància), és un acu­dit que que­darà als ulls del món sigui quin sigui el resul­tat d’aquest ves­pre.

I això està bé, perquè fa gràcia.

Però si no fos així, si la lec­tura que féssim d’aquesta enèsima abai­xada de pan­ta­lons davant de la pressió econòmica (i si només fos tem­po­ral­ment rai) ens dugués a ima­gi­nar-nos al cen­tre del món que escampa poder i potència publi­citària, ens hau­ria de fer llàstima.

Ja ho deien bé, els Rolling Sto­nes fa 58 anys (sí, més de mig segle): I can’t get no satis­fac­tion.

Bé, ho deien bé... Dei­xem-ho que ho can­ta­ven d’una manera prou ade­quada a les ànsies de donar la nota (que con­ve­nia) a l’època; perquè per als amants de les arts nar­ra­ti­ves, aque­lla lle­tra era tan trans­gres­sora com la de la cançó insígnia, Angry (un empre­nya­ment política­ment cor­recte), d’aquest disc, Hack­ney dia­monds, motiu de la immensa cam­pa­nya pro­mo­ci­o­nal que ens ha cai­gut a sobre.

A banda de la picada d’ullet als Beat­les (a qui gua­nyen en lon­ge­vi­tat, si més no), aquests dia­mants del barri lon­di­nenc de Hack­ney arros­se­guen per terra la Lucy in the Sky with Dia­monds i qual­se­vol pre­tensió de donar valor als Sto­nes pel dis­curs que can­ten; igual­ment, doncs, I can’t get no satis­fac­tion.

Fixin-se que des que aque­lla peça musi­cal amb lle­tra va sor­tir al car­rer el 1965 i fins no fa ni qua­tre dies –i encara ara, quan es salta per abas­tar l’ímpetu que falta– es ballava xar­bo­tant el cap sense enten­dre’n res més que I can’t get no satis­fac­tion; i d’això, també I can’t get no satis­fac­tion.

I repas­sin el que s’ha dit d’aquest nou disc sobre si el cèlebre riff (la línia melòdica d’acom­pa­nya­ment de la gui­tarra) és més o menys inci­siu que en els dis­cos ante­ri­ors, si el jazzy (la bri­llan­tor aco­lo­rida del ritme jazzístic del bate­ria tras­pas­sat) es manté o no, sobre la par­ti­ci­pació de famo­sos can­tai­res, la pro­ducció del disc, el dis­seny de la por­tada, la dosi­fi­cació de la pro­pa­ganda... i ja em diran si ho tro­ben com­pen­sat amb el trac­ta­ment del que diuen les lle­tres de les cançons –si és que es tracta de cançons i no d’una altra cosa tan ins­tin­tiva i primària com exci­tar els sen­tits explo­tant-ne la ignorància; perquè pro­jec­tar en un símbol, en un crit, en un ritme no pas el que diu sinó el que el cli­ent vol que digui és tan sem­blant a la dis­torsió ima­gi­na­tiva dels ulls que en un mirall no hi veuen l’anorèxia o la bulímia que, i ja em per­do­na­ran si els ho repe­teixo, i per més pro­pa­ganda sen­si­ble que hi abo­quin, de tot aquest abo­ca­ment I can’t get no satis­fac­tion.