Aitana i la llengua vehicular

Ara sem­bla que sí, que Pedro Sánchez se’n sor­tirà, i això que hi havia con­di­ci­ons que s’havien d’acom­plir abans del debat d’inves­ti­dura i que no s’hi arri­barà a temps, si és que mai s’hi arriba. M’encu­ri­o­seix el cas de l’ofi­ci­a­li­tat del català a Europa. L’únic que ha acon­se­guit el govern espa­nyol és evi­tar alguns vets con­crets i ofi­ci­als d’entrada –tot i que alguns països ja havien mos­trat reticències– que ho hau­rien enge­gat tot a rodar. Però si el minis­tre Alba­res és capaç d’anar a TV3 a expli­car que ja han com­plert, perquè han fet la petició for­mal a la UE, tam­poc ens hau­ria d’estra­nyar que d’aquí a uns mesos –ja ha avi­sat que els temps euro­peus van per llarg– ens surti amb les típiques decla­ra­ci­ons post­par­tit del “ho hem inten­tat tot, però no hi hagut manera”.

Entre pro­me­ses i flir­te­jos, l’alta­veu pel català a Europa l’ha aga­fat Aitana Bon­matí. La meres­cudíssima Pilota d’Or tenia clar que faria ser­vir tres llengües al Théâtre du Châtelet de París. Va començar en cas­tellà i va aca­bar en anglès, però la llen­gua vehi­cu­lar del dis­curs va ser en la seva. Què hi ha de més natu­ral que par­lar en la teva llen­gua? Un dis­curs emo­tiu i rei­vin­di­ca­tiu, amb afecte cap als pares i el seu espe­rit de resiliència, els orígens en els equips en què començava a somiar i en el club que l’ha fet refe­rent. Que ho fes en català té un punt de valen­tia sem­pre ben­vin­gut, però sobre­tot de natu­ra­li­tat. Que hagi de donar expli­ca­ci­ons és tan trist com lamen­ta­ble. És la seva llen­gua. Què no s’entén?