Fes quart d’ESO i no escoltis els traumes dels grans

Que sim­ple­ment es tre­gui quart d’ESO. Aquest és l’objec­tiu de Bojan per a Lamine Yamal, que va lli­gat amb la ini­ci­a­tiva de dei­xar el taxi per­so­na­lit­zat per als nens del fut­bol de base. Jugar al Barça val l’esforç d’anar-hi amb bus i, així, edu­car-los en la for­ta­lesa men­tre aban­do­nen les dives que no han empa­tat amb ningú. Ras i curt, no s’ha de ser doc­tor en peda­go­gia per enten­dre aquesta neces­si­tat de super­vivència tot evi­tant que les noves gene­ra­ci­ons siguin inútils abso­luts: tenir beques acadèmiques reque­reix una bona dosi de tre­ball i, evi­dent­ment, poder com­pe­tir al Barça no pot ser menys.

A par­tir d’aquí, el Barça té èxit si casa una edu­cació humana de pri­mer nivell amb el crei­xe­ment inte­gral del bon fut­bo­lista, o sigui, com més s’allu­nya dels fra­cas­sos abso­luts dels Mori­bas (no ins­crit en la Cham­pi­ons pel Leip­zig) i més s’apropa als Gavis de la vida. I, ara mateix, per pro­te­gir Lamine Yamal cal fre­nar l’anhel de tro­bar llum quan la terra ens tre­mola sota els peus: Lamine és tan sols una dolça intuïció, una segona part de l’epi­sodi ini­cial d’un Ansu obli­dat, un desig d’un nou pal de paller amb l’absència de tots sabem qui. No fem de Lamine un esclau de la nos­tra bui­dor, no és res­pon­sa­ble dels nos­tres trau­mes ni ha de ser víctima del paradís per­dut.

Per això, la figura de Bojan i la seva clare­dat a l’hora de par­lar de quart d’ESO és la gran sort de qui està dei­xant de ser un nen per jugar a ser home. Bojan Krkic: el màxim gole­ja­dor de la història del fut­bol de base, el “per fi trau­rem un davan­ter de casa”, l’espe­rança en uns ves­ti­dors podrits, la víctima d’una afició òrfena de refe­rents, o sigui, la cri­a­tura ofe­gada per l’expec­ta­tiva i l’home fet a si mateix en el cos­tat obs­cur dels flai­xos de la fama. Con­següent­ment, ningú més resi­li­ent per par­lar de la lluita de ser humà en un món on no és fàcil ser per­sona i, evi­dent­ment, el ges­tor ideal d’aquells joves abo­cats a con­viure amb un bar­ce­lo­nisme que con­fon orgull de plan­ter amb anhel de resul­tats imme­di­ats.

Així doncs, de Bojan cal rei­vin­di­car l’evidència que es pot ser en l’elit del fut­bol sense mos­trar una viri­li­tat gratuïta de qui se sub­jecta el con­torn dels tes­ti­cles; al con­trari, es pot ser sen­si­ble, con­viure amb la com­ple­xi­tat emo­ci­o­nal de qui acon­se­gueix arri­bar als racons secrets de l’ànima i, alhora, tenir la com­pe­ti­ti­vi­tat necessària per gua­nyar amb un estil en què la per­sona i el fut­bo­lista es tro­ben. Per això, insis­teix en el quart d’ESO de Lamine, perquè quan es refe­reix a quart d’ESO no està citant pas Terra Baixa, la Revo­lució Fran­cesa i els loga­rit­mes, sinó que està par­lant de res­pon­sa­bi­li­tat, de vida real, de créixer en l’àmbit pri­vat per poder sor­tir amb garan­ties a la vida pública sent una per­sona sal­va­guar­dada del circ glo­bal del fut­bol: ser feliç gràcies a ser qui ets quan estàs sol a casa, no qui creus ser quan qui t’adora i et llepa el cul t’aca­barà llençant sense remor­di­ments a la pape­rera de la història.

En defi­ni­tiva, Bojan pensa en els joves bus­cant la seva feli­ci­tat com a punt d’arri­bada del tra­jecte, i ho fa tenint en compte l’experiència pròpia i, per tant, rea­litza l’exer­cici des de la huma­ni­tat de qui sap que els resul­tats numèrics tenen sen­tit si venen acom­pa­nyats d’una vida per­so­nal pròspera. Ningú vol un Diego Armando crus­pit per Mara­dona, i aquí Lamine ha tro­bat la per­sona ideal perquè jugar al Barça no sigui un fi en si mateix, sinó una manera com una altra de ser feliç amb el camí triat a la vida: acaba quart d’ESO, i la resta, si ha d’arri­bar, ja arri­barà.