Opinió

A mig camí

L’entre­na­dor del Barça, Xavi Hernández, va defi­nir amb aquesta expressió el punt d’evo­lució en què es troba el Barça en aquesta cursa per tor­nar a ser un equip gran entre els grans. A mig camí. Un con­cepte prou ampli per aco­mo­dar els opti­mis­tes i parar els peus als que sem­pre tenen motius per qüesti­o­nar l’equip i el seu màxim res­pon­sa­ble, però massa incon­cret per convèncer del tot ningú. És lògic que un equip amb molts juga­dors joves i poc recor­re­gut junts neces­siti temps per superar eta­pes en el seu crei­xe­ment, que no des­ta­qui pre­ci­sa­ment per ser regu­lar a alt nivell, per ser fia­ble, per tenir ofici que dona l’experiència o per ento­mar amb natu­ra­li­tat la pressió addi­ci­o­nal que suposa la samar­reta del Barça. Però també podem con­ve­nir que no sem­bla lògic que l’equip de Xavi hagi fet uns quants pas­sos enrere res­pecte al que era la tem­po­rada pas­sada quant a capa­ci­tat de pressió al rival, a soli­da­ri­tat defen­siva, a inten­si­tat en el joc. I encara sorprèn més que enca­deni dos par­tits seguits tan pobres en molts sen­tits com els d’aquesta set­mana als camps de la Reial Soci­e­tat i del Xakh­tar, amb l’afe­git que el segon, davant un rival infe­rior i amb la clas­si­fi­cació per als vui­tens de la Cham­pi­ons a un punt de distància, va aca­bar amb una der­rota difícil de pair.

Qui tira del carro?

Diguin-me mal­pen­sat, però els dos pit­jors par­tits quant a sen­sació de falta de joc que ha transmès l’equip aquesta tem­po­rada coin­ci­dei­xen just després de per­dre el clàssic con­tra el Madrid a Montjuïc i, també, just després de la tocada de crostó pública que va fer Gündo­gan aire­jant el con­for­misme dins el ves­ti­dor després d’aque­lla der­rota injusta i a l’últim minut. Pura coin­cidència? Pot ser. I també pot ser que l’ater­ratge de João Felix i Can­celo –tots dos amb galons des del pri­mer dia– a l’eco­sis­tema de l’equip no tin­gui res a veure amb la pèrdua d’equi­li­bri i de balanç defen­siu del grup. Pot ser. Gündo­gan tenia el dret i el deure de fer el que va fer per vete­ra­nia, per auto­ri­tat i perquè se’l fitxa, entre altres coses, perquè tiri del carro en tots els sen­tits. I Xavi té el dret i el deure de triar i exi­gir a tots igual. Però després cal que tot­hom ho enten­gui i els segueixi. I, de moment, no ho sem­bla. De moment, la cohesió, la moral i la inten­si­tat del com­promís sem­blen més toca­des que abans del clàssic. Pot­ser és coin­cidència. Pot­ser només és qüestió de temps per rese­te­jar el sis­tema. Pot ser.

Porto, una final

És exa­ge­rat par­lar de final, sens dubte, perquè tot just som al dia qua­tre dels 13 que con­du­ei­xen a la glòria euro­pea i el Barça, amb tres victòries i una der­rota, con­ti­nua neces­si­tant un punt per clas­si­fi­car-se amb dos par­tits (Porto i Anvers) per acon­se­guir-lo. Però no ens enga­nyem, el què i el com van dei­xar la cre­di­bi­li­tat del Barça bas­tant tocada dimarts a Ham­burg. Tant que Ter Ste­gen i Araujo, els millors del par­tit, van evi­tar un altre dia de la mar­mota en la Cham­pi­ons. L’equip neces­sita reac­ci­o­nar i reor­de­nar-se, tant com res­pi­rar, i això depèn de superar diu­menge l’Alabès i tan­car el debat euro­peu lli­gant la clas­si­fi­cació i el pri­mer lloc del grup amb una bona actu­ació con­tra el Porto. No donarà cap títol, com passa amb les finals, però pot ser un d’aquells moments impor­tants en tota tem­po­rada per recu­pe­rar el nord, la sin­to­nia i la con­fiança de cara a l’altra mei­tat del camí.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)