Ja em per­do­narà que no esti­gui tan eufòric com ell per la con­vo­catòria de la selecció espa­nyola, però entenc per­fec­ta­ment, només fal­ta­ria, que Aleix Gar­cia s’ho pren­gui amb tota la il·lusió del món. Que sigui el pri­mer fut­bo­lista que jugant amb el Girona sigui citat per al com­bi­nat espa­nyol abso­lut –hi ha aque­lla par­ti­ci­pació d’Isi­dre Sala amb la selecció olímpica en els Jocs de Mèxic– ja és prou sig­ni­fi­ca­tiu, i si a De la Fuente li fal­ta­ven ganes –per ren­di­ment, ho hau­ria pogut fer molt abans–, el lide­ratge meres­cut i car­re­gat de rècords de l’equip de Míchel gai­rebé l’hi obli­gava. I la manera com ho van rebre els com­panys diu molt de tot el que està fent un equip que, com diu el tècnic, no vol posar sos­tre a l’ambició. El líder de pri­mera té repar­tits vuit fut­bo­lis­tes en els par­tits de selec­ci­ons, ara també de l’espa­nyola.

D’Aleix, recordo una entre­vista que li vam fer en la recta final de la seva pri­mera tem­po­rada en el Girona, fa cinc anys i mig. Havia jugat molt poc amb Pablo Machín, i va expres­sar sense manies, amb con­tundència i de manera rei­te­rada, el males­tar i la sen­sació d’haver meres­cut mol­tes més opor­tu­ni­tats. Ara seria fàcil deduir que sí, que tenia raó. Pro­ba­ble­ment Machín hau­ria pogut ges­ti­o­nar millor la diferència entre els homes amb els quals va pujar i els que li pro­por­ci­o­na­ven –Dou­glas Luiz encara va estar més inac­tiu–. Dies després de l’entre­vista, el tècnic res­po­nia les quei­xes d’Aleix: “Jo he de pen­sar per 25.” Per 25 o per 12, però pocs retrets es poden fer d’aque­lla pri­mera tem­po­rada del Girona a l’elit, un equip que jugava de memòria en un patró de joc molt defi­nit i con­cret, amb els tres cen­trals, Gra­nell i Pere Pons al mig i Stu­ani i Portu a dalt.

No només em ve al cap aque­lla entre­vista, sinó també una con­versa ante­rior amb Domènec Tor­rent. El sel­vatà, ales­ho­res encara segon entre­na­dor del Manc­hes­ter City amb Pep Guar­di­ola, venia a dir que jugant deu minuts pot­ser no ho notaríem, però que el veia un fut­bo­lista per donar-li els galons d’un bon equip de pri­mera. Més d’un cop vaig pen­sar que o havia exa­ge­rat o havia des­a­fi­nat molt en el seu pronòstic, perquè Aleix no tro­bava pre­ci­sa­ment el camí que li augu­rava. Ara con­vindríem que més aviat l’havia cla­vat. Aleix Gar­cia és el baròmetre d’un bon equip de pri­mera, ara mateix del millor. Per números i per joc. La pro­fe­cia d’en Dome.

Aleix va voler tor­nar a Girona tant sí com no, i ha fet amb Míchel la seva millor tro­ba­lla. Pro­ta­go­nista de l’ascens, va ren­dir a un nivell altíssim en el retorn a pri­mera, for­mant una pare­lla ull­de­co­nenca que va fun­ci­o­nar com un rellotge. I sense Oriol Romeu, superat el trauma esti­val, Míchel ha accen­tuat el paper d’Aleix en un mig del camp que, val a dir-ho, el tècnic ha tin­gut l’encert de cohe­si­o­nar i con­so­li­dar amb Yan­gel Her­rera i Iván Martín, cadascú excel·lint en el seu rol en un equip d’autor que ena­mora. Yan­gel és una debi­li­tat des de fa molts anys de Qui­que Cárcel, que cada estiu anava boig per dur-lo. Iván Martín va arri­bar a Mon­ti­livi el gener del 2022 després d’haver jugat només 165 minuts en sis jor­na­des en l’Alavés. I Aleix ha vis­cut aven­tu­res en la lliga belga i la roma­nesa abans de tor­nar a Mon­ti­livi, debu­tar a segona A amb 24 anys –havent tas­tat la pri­mera amb el Vila-real a 17 anys i el Manc­hes­ter City a 18– i asso­lir la ple­ni­tud, ara sí, a l’elit. Les con­di­ci­ons, les tenia. Ho veia en Dome i ho sen­tia ell quan es quei­xava. Ara les ha tret totes. I amb tot el recor­re­gut que ha fet, té 26 anys. Camp per córrer.