Trencar motlles

Vuit dies abans que el secre­tari d’un jut­jat no li lliurés a Palau la pri­mera amenaça del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal si con­ti­nu­ava tren­cant el mot­lle, el 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya expli­cava que em va conèixer un dia de 1982 cor­rent com un espe­ri­tat pel pas­sadís dels bai­xos del car­rer Figue­rola on hi havia la redacció d’El Punt a la ciu­tat des d’on va començar a expan­dir-se.

Recorda que tot just començava, com un ser­vi­dor, que és gai­rebé el temps d’un embaràs més gran que no pas ell, la car­rera de filo­lo­gia al Col·legi Uni­ver­si­tari de Girona, on m’anava un curs enrere, i, els dic jo, teníem el peri­o­disme com una deri­vada de la passió lingüística.

Ves, però, que ales­ho­res, més que no un fes­teig, no fos sinó un matri­moni de con­veniència –si més no en el meu cas–. A pesar de la pre­ca­ri­e­tat econòmica d’un diari que en els 3 anys que feia que era al car­rer ja havia pas­sat, pel cap baix, per dues cri­sis greus de sub­sistència, les ram­poi­nes monetàries del salari dels joves per­me­tien algun àpat calent a la set­mana i poca altra cosa. Algun dia els expli­caré com adqui­rir conei­xe­ment sense aigua ni llum en un car­rer tan sig­ni­fi­ca­tiu com el de les Balles­te­ries i no per­dre-hi la salut, la volun­tat o la vista.

I deia que aquell dia s’havia des­plaçat tot ple d’il·lusió des del poble, on feia de cor­res­pon­sal, per tro­bar-se a la seu del diari amb qui escri­via les cròniques del par­tit de fut­bol de l’Amer, de què infor­mava per telèfon.

Ven­dre dia­ris és difícil. Si els plo­ra­ners d’avui cla­men al cel per les difi­cul­tats de treure ren­di­ment de les notícies digi­ta­lit­za­des a dojo amb soroll i llu­me­ne­tes i aban­do­nen en el cemen­tiri de la història la sig­ni­fi­cació de les parau­les al paper, els qui fa més de 40 anys ja se’n lamen­ta­ven van tenir la gosa­dia de donar suport a l’apa­rició, els dimarts, d’un suple­ment de 16 pàgines amb tota la infor­mació espor­tiva del cap de set­mana de les comar­ques giro­ni­nes (els dilluns només podia ven­dre’s la Hoja del Lunes, de l’Asso­ci­ació de la Premsa de Bar­ce­lona).

Sota la direcció de l’últim premi Mosca a la tra­jectòria periodística i de l’actual pre­si­dent del Gremi d’Edi­tors de Cata­lu­nya, aquell suple­ment d’Esports fent llis­tes dels juga­dors de totes les cate­go­ries i dis­ci­pli­nes asse­gu­rava uns quants lec­tors que, pel fetit­xisme del nom en lle­tra impresa, pas­sa­ven per la caixa del quiosc i afa­vo­rien les subs­crip­ci­ons que s’anhe­la­ven.

Els diu­men­ges a la tarda, doncs, qui això els relata tenia la feina de tru­car a cada poble de l’equip de segona regi­o­nal que jugava a casa i pren­dre nota de les ali­ne­a­ci­ons, el resul­tat i les anècdo­tes del par­tit expli­ca­des pel cor­res­pon­sal i redac­tar-ne la crònica.

40 anys després, a Estras­burg, just el dia que el món con­tem­pla, a les gra­de­ries de l’hemi­ci­cle del Par­la­ment d’Europa de sota els peus de la ter­rassa sole­llada on man­te­nim un cafè ben con­ver­sat, l’esquerda de la plaça de braus espa­nyola a propòsit del debat sobre la llei d’amnis­tia del Procés, el Pre­si­dent em mos­tra que la trans­missió de la història va ser per ell més forta que no pas l’estudi filològic i que va ser aquesta il·lusió allò que aquell dia el va fer entrar a la redacció del diari i dema­nar per la meva per­sona.

I m’explica que la recep­ci­o­nista, asse­nya­lant-me, li va dir que un ser­vi­dor era aquell eixe­le­brat que venia cor­rent amb la tira­llonga de notícies del paper del tele­tip embol­ca­llada com una toga i cri­dant amb el braç alçat que era l’empe­ra­dor del món o el Déu de l’uni­vers, no ho recor­dem prou bé, però que, pel que fa al cas dels mot­lles, és la mateixa cosa.