Montjuïc

Si alguna cosa li agrada a la parròquia del Barça és deba­tre, i si és per pole­mit­zar, millor que millor. Allò que Cruyff va des­criure tan magis­tral­ment com “l’entorn”, és únic i genuí a l’hora de gas­tar tones i tones de saliva per embran­car-se en soli­lo­quis sobre si jugar amb un doble pivot suposa una renúncia a ves a saber quin ide­ari; si les obres del Camp Nou van regu­lar o fatal, o fins a quin punt el dis­seny de la nova samar­reta és un espant. Avui dia, però, la dis­cussió és Montjuïc, i més con­cre­ta­ment les magres xifres d’assistència als últims par­tits. És una con­trovèrsia que, conei­xent-nos com ja ens conei­xem tots, només era qüestió de temps que esclatés, i els 34.568 afi­ci­o­nats que es van aple­gar al Lluís Com­panys per a un par­tit de pri­meríssim nivell com va ser el dar­rer Barça-Atlético, han estat un com­bus­ti­ble valuós per fer-la escla­tar.

Doncs bé, ja que volem debat, som-hi, però ento­mem-lo fins a les últi­mes con­seqüències, cir­cumstància que el que implica, d’entrada, és que l’afi­ci­o­nat del Barça es posi davant del mirall i faci una mica d’exa­men de consciència sobre què repre­senta la con­dició d’abo­nat. Perquè anar al fut­bol és un acte de militància activa. Natu­ral­ment com a esport t’ha d’agra­dar i el pots dis­fru­tar com un espec­ta­cle que s’esce­ni­fica en viu, només fal­ta­ria, però l’exer­cici de pagar un car­net i pere­gri­nar regu­lar­ment al camp és alguna cosa més que anar al cinema o al ballet: és un acte litúrgic que porta implícita l’adhesió emo­ci­o­nal a una ins­ti­tució i, després, el grau de fana­tisme que cadascú pro­fessi ja és una cosa seva i només seva. Dit tot això, des d’aquest entorn que sobre­vola el Barça com aque­lla mosca collo­nera que no es cansa mai de ser-ho, s’ha vol­gut enfo­car el tras­llat –recor­dem que tem­po­ral– a Montjuïc exclu­si­va­ment en ter­mes de como­di­tat, i no com un pas neces­sari de club per créixer, que és el que és. I, així, tot aquest relat afec­tiu l’hem per­dut pel camí per par­lar, només, de quina llauna que repre­senta aga­far unes esca­les mecàniques per pujar allà dalt, i més ara que s’acosta l’hivern i hi farà un fred que pela i, a sobre, per veure com juguen últi­ma­ment. De fet, sen­tint o lle­gint segons qui, sem­bla que anar al Lluís Com­panys s’hagi con­ver­tit en un exer­cici com­pa­ra­ble a fer una penitència per l’Eve­rest, quan, la veri­tat, és que l’únic que s’hi troba a fal­tar és algun lloc on poder fer una cer­vesa abans del matx, que tam­poc és dema­nar la lluna. La resta és més que dige­ri­ble.

Arri­bats fins aquest punt, i fent bona aque­lla teo­ria que tota adver­si­tat es pot con­ver­tir en una opor­tu­ni­tat, el Barça també pot des­ta­car el valor que com a enti­tat tin­gui més de 34.000 afi­ci­o­nats –que seran molts o pocs, depèn de com es vul­gui veure– que no s’estan per orgues i tenen bas­tant més clar que segons qui de què va aquesta pel·lícula. Perquè això va de fide­li­tat, i de saber que una de les gràcies del fut­bol és que no és un exer­cici mecànic i robo­tit­zat, i que un dia et toca sul­fu­rar-te després de men­jar-te un par­tit que és dur com una sola de sabata i, quinze dies després, només posant Can­celo a l’esquerra t’ado­nes de quin tipus de juga­dor és João Félix i quina immensa ale­gria dona veure’l mar­car davant del posat res­tret del Cholo Sime­one. Beneïts, doncs, tots i cadas­cun d’aquests 34.568 i Bon Nadal als milers res­tants que, algun dia, van deci­dir dimi­tir en nom de la tran­quil·litat del sofà de casa.