Els pares giro­nins tenim un pro­blema seriós perquè els fills ja no ens cre­uen. No parem de repe­tir-los la can­ta­re­lla d’un rea­lisme pru­dent que no apa­reix a la ciu­tat. L’any pas­sat ja ens va dei­xar en evidència, però aquest any el Girona des­trossa la nos­tra auto­ri­tat pater­nal d’igual manera que ani­quila rivals.

Com tot pare sen­sat, ens toca expli­car als fills que la vida no és un camí de roses i que de Messi (perdó, Stu­ani) només n’hi ha un i és millor que pen­sin com es gua­nya­ran les gar­ro­fes men­tre nosal­tres ens jubi­la­rem humil­ment. Al final de cada par­tit repe­tim exul­tants la nos­tra sonsònia: xalem ara perquè no passa cada any viure en estat de joia fut­bolística per­ma­nent. Això és històric i un dia s’aca­barà. Els fills, però, que ja ni recor­den els dra­mes de Lugo ni dels play-offs, ens miren com si ens haguéssim begut l’ente­ni­ment perquè Mon­ti­livi és una festa sense fi. Si ja érem feliços l’any pas­sat, aquesta tem­po­rada és tan estra­tosfèrica que a aquest ritme el tió ens cagarà la per­manència matemàtica. Amb llicència per som­niar amb Europa, els fills han dei­xat de creure’s les nos­tres pro­cla­mes benin­ten­ci­o­na­des que la vida és dura. Així, no ens queda més remei que ren­dir-nos a l’evidència i dei­xar fluir l’ins­tant espor­ti­va­ment mera­vellós que viu la ciu­tat. Com a bons pares, també ens toca fer volar coloms de tant en tant, perquè la vida a vol­tes ens regala moments màgics que no podem dei­xar esca­par per viure’ls inten­sa­ment.