Soc més del Barça que del Girona, però avui és diferent

No tinc l’ànima par­tida del tot, la iden­ti­tat ve de bres­sol i és real­ment com­pli­cada mani­pu­lar-la durant la dar­rera etapa psi­cològica d’edat fèrtil. No tinc cap dilema: Soc del Barça i el Girona és el club de la meva ciu­tat, la meva per­ti­nença amb orgull radi­cal, per tant, m’enclaus­tro a espais inhòspits els dar­rers minuts de par­tits antològics del Barça, i visc amb passió tot allò que passi al Girona. De totes mane­res, no enga­nyaré ningú, no anava a Mon­ti­livi quan eren qua­tre gats i si seguia el Girona era més pel com­po­nent freak dels seus pre­si­dents que no pas per un interès real de la tra­jectòria de l’enti­tat: les samar­re­tes a casa meva sem­pre han estat del Barça, i vaig patir molt més Anfi­eld que el des­cens del Girona. No és com­pa­ra­ble ni de lluny.

Per això quan s’han enfron­tat sem­pre he vol­gut que guanyés el Barça perquè no pots negar qui ets. La pilota es comença a moure i l’impuls no és con­tro­la­ble. Però avui és dife­rent, per pri­mera vegada és dife­rent. Ho patiré i més després de l’empat del Madrid perquè com a bon culer sem­pre veig l’opció de fer sang després d’una cai­guda d’aquells dels quals ja he escrit el nom. Avui la feli­ci­tat anirà com­par­tida: pri­mer perquè no negaré mai satis­facció estètica davant d’una victòria del Barça, però mai hau­ria dit que també tindré feli­ci­tat si el Girona gua­nya al nos­tre camp de llo­guer. Per què? El gust d’un pro­jecte de ciu­tat amb mirada cap a Europa (ara sí que Europa ens mira), d’una manera de fer extra­po­la­ble a tots els àmbits de la nos­tra vida, d’un exem­ple del tre­ball ben fet basat en un pro­jecte de qui sap on vol arri­bar, en defi­ni­tiva, l’orgull de qui ha creat una iden­ti­tat allu­nyada dels cen­tra­lis­mes que ens volen com a secun­da­ris de luxe: soc del Barça fins al final, però també soc molt gironí de soca-rel i quan veig l’èxit a casa, m’entra un no sé què difícil d’expli­car.

Això sí, només una dar­rera cosa, no fem de cata­lans idi­o­tes i no empa­tem, que el Madrid ha pun­xat i s’ha d’apro­fi­tar, perquè seria molt típic de les nos­tres con­tra­des aca­bar amb un empat on no perd ningú però gua­nya el Madrid.