Per sort, i ho dic només començar, la vida evo­lu­ci­ona. Ho hem estat vivint els dar­rers temps amb el fut­bol femení, que no només ha gua­nyat reco­nei­xe­ment, sinó sobre­tot drets. Drets segu­ra­ment fona­men­tals però que, històrica­ment, no hi han estat. Allò del “sem­pre s’ha fet així”. Doncs hi ha moments en què les coses can­vien i han de can­viar. Malau­ra­da­ment, però, no estem acos­tu­mats a algu­nes coses. Fa poc més d’un any, a Girona l’escorta fran­cesa Magali Mendy va anun­ciar que estava emba­ras­sada; es va per­dre tota la tem­po­rada. Fa poc, quan una juga­dora volia tenir un fill, en gene­ral, els clubs ja no comp­ta­ven amb ella. Havien de reti­rar-se abans per poder ser mares. Ara, per sort, no. Però què passa amb els juga­dors que són pares? Aquesta set­mana, n’hem tin­gut un exem­ple a Bada­lona amb el base de la Penya Gui­llem Vives, que ha estat pare. El juga­dor ja havia avi­sat. Dilluns, va ser pare i dimarts, ja no va viat­jar a Istan­bul, on dime­cres juga­ven con­tra el Besik­tas. Ahir, Vives va tor­nar a jugar. Ho va fer única­ment per com­promís amb el club. Com qual­se­vol pare, per llei té 20 set­ma­nes de baixa, però, històrica­ment, no ho fa ningú, ni 16 set­ma­nes, ni una. En una de les reu­ni­ons anu­als que tenen els clubs ACB amb l’Asso­ci­ació de Juga­dors (ABP), es va posar sobre la taula regu­lar la situ­ació en el con­veni col·lec­tiu, però encara no s’ha fet. De moment, la Penya ha res­pec­tat i ha estat com­pren­siva amb Vives, i sobre­tot Vives amb el club. Però això, que és una excepció, encara és lluny del que hau­ria de ser una nor­ma­li­tat.