El parany d’un discurs caduc

Un nou Spo­tify Camp Nou en cons­trucció i un Barça en cons­trucció. La pri­mera afir­mació és una veri­tat abso­luta amb un preu màxim garan­tit de 900 mili­ons d’euros i una data final d’entrega d’obra també defi­nida: l’estiu del 2026. La segona afir­mació genera més debat i con­trovèrsia entre la parròquia. Amb el famós 2-8 de Lis­boa del 14 d’agost del 2020 el club va tocar fons. Tot­hom té clara la data de la defunció. Però des d’aque­lla cai­guda a l’infern ja han pas­sat tres anys i mol­tes coses: els adeus de Messi, Piqué, Bus­quets i Alba, el pro­jecte fallit de Koe­man, dos anys de penúries com­pe­tint a l’Europa Lea­gue, el cas Negreira... i també els dos pri­mers títols de l’era Xavi. La super­copa i la lliga de la tem­po­rada pas­sada van ser un èxit enorme després d’una llarga tra­ves­sia pel desert. Per això sorprèn que ara Xavi recu­peri el dis­curs d’un Barça en fase de cons­trucció. Un equip que ha gua­nyat la lliga mereix un dis­curs dife­rent. Mereix un dis­curs més autocrític i més ambiciós. La recons­trucció de l’equip sona a pan­ta­lla superada i ara recu­pe­rar aquest dis­curs des de dins el ves­ti­dor no fa cap bé. Xavi s’equi­voca. És el seu ter­cer any al cap­da­vant de l’equip i no pot viure en una eterna espi­ral de recons­trucció. Que aquest equip té un abis­mal marge de millora ho veu tot­hom, Xavi el pri­mer, però en la vida els mati­sos són impor­tants i seria més apro­piat par­lar d’evo­lució. Vens de gua­nyar una lliga i l’escut de la recons­trucció ja no és vàlid. Més autocrítica, més fut­bol, més bufan­des i el casc d’obra guar­dat a casa.