Entre neu­les, tor­rons, i frui­tes estra­nyes per maqui­llar l’orgia ali­mentària, m’aixeco un moment de la taula amb el pre­text d’anar a fer un dar­rer racó al ven­tre però m’escapo a l’altell de casa els pares, l’indret en el qual el temps no hi és ni se l’espera, l’espai on jugàvem de petits, ens aïllàvem d’ado­les­cents, i ens crèiem artis­tes quan intentàvem ser grans.

Tot segueix igual, les copes diver­ses dels anys del fut­bol a Vilobí amb les anècdo­tes esti­vals de Cle­mente, Kubala, Luis de Car­los, Rexach i Ara­gonés, el fut­bol quan no intuïa el negoci del fut­bol, i les imat­ges dels pri­mers equips d’un club de poble que va somiar en gran. Recito de memòria l’entra­deta dels dies que el pare va donar-me el micròfon del camp: “Bona tarda a tot­hom, a con­ti­nu­ació es jugarà el par­tit de ter­cera divisió aci­o­nal entre els equips del Vilobí Club de Fut­bol i el Girona FC, des del Vilobí Club de Fut­bol volem donar la més cor­dial ben­vin­guda als segui­dors del Girona FC i a tots els que us tro­beu en aquest camp...” Agafo una copa, la més exu­be­rant, i l’haig de dei­xar ràpid perquè tron­to­lla com els records de qui varen viure aquell orgull de poble, de camp d’herba natu­ral, de verd espe­rança, d’un àrbi­tre veient que accep­tar diners ali­ens pot sor­tir bas­tant car.

Pujo les esca­les de l’altell que sepa­ren el fut­bol amb la cul­tura, l’espai d’enci­clopèdies diver­ses com­pra­des a finals dels vui­tanta i prin­ci­pis dels noranta com a símbol de progrés social, i on hi ha un parell d’estan­te­ries per hono­rar els anys del Barça del dream team com si fos un bé cul­tu­ral per sal­var: pins, lli­bres, por­ta­des de dia­ris, foto­gra­fies, par­tits gra­vats amb VHS, bufan­des anti­gues, i sobre­tot, les repro­duc­ci­ons de les prin­ci­pals copes gua­nya­des pel Barça que solíem aixe­car amb orgull apro­fi­tant els dos nivells de l’altell, com si estiguéssim a un esce­nari, com si fos la plaça Sant Jaume, o sigui, com si els pro­ta­go­nis­tes de l’èxit fóssim nosal­tres.

De lluny sento la família, els meus fills rient, igno­rant com era el seu pare quan es tan­cava en aquest altell, i m’assec a un dels sofàs on feia mig­di­a­des antològiques apro­fi­tant que el sol d’hivern els des­co­lo­ria després de dinar, i allà, prenc la gui­tarra acústica que mai vaig tocar bé del tot per can­tar de nou aque­lla cançó ado­les­cent com­po­sada per treure’t un som­riure que no recordo bé però em va ena­mo­rar del tot. No passo de la pri­mera estrofa, no recordo bé la lle­tra, però no ho sé, és difícil d’expli­car, pot­ser això és El sitio de mi recreo del qual par­lava Anto­nio Vega: Feli­ci­tat abans de conèixer la feli­ci­tat.