Men­ti­ria si digués que recordo com si fos ara l’última victòria de Mic­hael Schu­mac­her en directe. Va ser el 9 de maig del 2004 al cir­cuit de Bar­ce­lona-Cata­lu­nya, en una cursa que no va tenir cap ele­ment per ser reme­mo­rada. Vista amb els ulls d’avui la qua­li­fi­caríem de soporífera, una més d’aque­lla etapa de monòleg de Fer­rari, com el de Vers­tap­pen i Red Bull ara. Aquell dia el Kàiser va gua­nyar per cinquè any con­se­cu­tiu a Cata­lu­nya i, sobre­tot, va dei­xar el ter­cer a mig minut (el segon era el seu com­pany Felipe Massa). Ningú sos­pi­tava que no gua­nya­ria mai més a Cata­lu­nya. La mini-era Alonso estava a punt de començar. Tam­poc ningú podia sos­pi­tar que aquell espor­tista total, campió de la F-1 i tan ben dotat per al fut­bol i l’esquí, ho per­dria tot menys la vida –i li va anar d’un pèl– en una estúpida topada con­tra una roca a l’estació de Méribel, als Alps.

Han pas­sat deu anys i si Schu­mac­her no ha apa­re­gut en públic, si ningú del seu cer­cle més pro­per ha faci­li­tat cap detall sobre la seva salut i si ni tan sols s’ha fil­trat cap imatge del set cops campió de F-1, no cal elu­cu­brar gaire al vol­tant de quin és el seu grau de dependència. Prou que s’ha espe­cu­lat a par­tir de decla­ra­ci­ons vagues d’amics, excom­panys i pei­xos gros­sos de la F-1, mani­fes­ta­ci­ons atribuïdes a met­ges i mai prou con­fir­ma­des ni des­men­ti­des, al·lusi­ons a un estat vege­ta­tiu... Par­lar per par­lar sense poder cla­ri­fi­car una rea­li­tat que la família ha impo­sat que s’ha de que­dar entre les parets d’una de les seves pro­pi­e­tats a Mallorca, que sem­bla que és on s’està ara. La pista defi­ni­tiva la va donar el seu fill Mick, ara pilot de F-1, en el docu­men­tal Schu­mac­her, sobre la vida del Kàiser, estre­nat per Net­flix el 2021: “Ho dona­ria tot per par­lar amb el meu pare.”

Mic­hael Schu­mac­her s’havia reti­rat defi­ni­ti­va­ment un any abans de l’acci­dent. En tenia 43 i havia cons­ta­tat que en el seu retorni a la F-1 –havia fet un parèntesi del 2007 al 2009– ja no tenia l’espurna per gua­nyar. El 2012 les incògni­tes eren si els seus rècords de títols (7), victòries en una mateixa tem­po­rada (13) i totals (91) serien per sem­pre o s’entre­veia algú amb poten­cial per batre’n algun. Lewis Hamil­ton només havia gua­nyat un títol; Sebas­tian Vet­tel, tres –que el situ­a­ven en la pole per reco­llir el tes­ti­moni del seu com­pa­tri­ota– i de Max Vers­tap­pen només els malalts de gaso­lina sabien que era un pilot de kàrting que apun­tava molt amunt, tot i que encara no havia ni gua­nyat el mun­dial. Deu anys després, Vet­tel ja s’ha reti­rat amb (4 títols) i Lewis Hamil­ton ha igua­lat els set cam­pi­o­nats però no s’entre­veu pro­ba­ble que arribi un vuitè. L’anglès sí que ha por­tat el rècord de victòries fins a les 103 aju­dat perquè el calen­dari de cur­ses no deixa de créixer. El de tri­omfs en un mateix any pri­mer l’hi va igua­lar Vet­tel i després l’ha tri­tu­rat Vers­tap­pen dues vega­des (15 i l’escan­dalós 19/22 d’aquest 2023).

Sovint, als mites de l’esport se’ls mag­ni­fica més encara si tro­ben la mort en l’exer­cici de l’esport. Mic­hael Schu­mac­her, que abans-d’ahir va fer 55 anys, ja era lle­genda fins i tot abans de la seva pri­mera reti­rada. Si la ciència no aporta un remei avui ine­xis­tent, pro­ba­ble­ment no se’l veurà mai més. Men­tres­tant, keep figh­ting, Mic­hael.