L’eclosió del Girona és la notícia amb majúscu­les de la pri­mera divisió mas­cu­lina de fut­bol, que ha arri­bat a mitja lliga –després de la victòria al límit del Barça a Las Pal­mas– amb l’equip de Míchel ena­mo­rant, colíder amb els matei­xos punts que el Madrid. No és pri­mer per diferència de gols, però tot el que ha fet el con­junt blanc-i-ver­mell és propi d’un equip campió. Els 48 punts són una ani­ma­lada, amb una pro­jecció digna dels equips més domi­na­dors de la història de la com­pe­tició. Només ha per­dut un par­tit, con­tra els blancs, i ha cedit tres empats més. Cap der­rota a camp con­trari. Amb 46 gols a favor, sis més que el líder. Qua­tre al Barça i qua­tre més a l’Atlético, la pri­mera vegada que gua­nya dos dels gegants. Tots els números són per emmar­car. És el què, però és també el com. La visita de l’Atlético que tan­cava la pri­mera volta és un més a la col·lecció de par­tits que són tot un espec­ta­cle. El Girona con­vida a veure par­ti­das­sos. Ale­gre, ofen­siu, valent, assu­mint ris­cos que li poden cos­tar cars, però que en una dinàmica tan posi­tiva, gai­rebé màgica, que­den rela­ti­vit­zats perquè tot li surt bé, com va pas­sar con­tra l’Atlético. Les exhi­bi­ci­ons que ofe­reix el Girona són un regal per als seus afi­ci­o­nats, però també per a la lliga. Perquè juga amb un estil que pro­voca par­tits oberts, entre­tin­guts, atrac­tius i amb gols, ingre­di­ents molt ben­vin­guts en qual­se­vol espec­ta­cle, i perquè és sa veure alter­na­ti­ves als favo­rits de sem­pre. Fres­cor, ale­gria i com­pe­ti­ti­vi­tat.

La magnífica pri­mera volta, amb només un punt menys que els 49 amb què va tan­car tota la tem­po­rada pas­sada –amb expec­ta­ti­ves euro­pees que no es van diluir fins a l’última jor­nada– ha anat fent alte­rar les expec­ta­ti­ves. Ara ambi­ci­o­nar Europa fa curt, i l’accés a la Cham­pi­ons és un objec­tiu tan lla­mi­ner com fac­ti­ble, vist el ren­di­ment de l’equip. I el títol de lliga? Per aspi­rar-hi farà falta no abai­xar gaire el llistó ni veure’s pena­lit­zat per les bai­xes, però seria absurd posar límits a aquest Girona.