En Xavi està enfa­dat perquè con­si­dera que la premsa no és justa amb l’equip, i l’empre­nyada té lògica quan fa dos anys que viu com un nen con­sen­tit perquè ens podia la il·lusió de veure’l tri­om­fant a la ban­queta del Barça, i ara, aquests matei­xos que li rèiem les gràcies no li com­prem el dis­curs demagògic en què remou la rea­li­tat fut­bolística a la seva con­veniència: l’ado­les­cent clàssic a qui han tret el mòbil i es rebota amb els pares per un no que abans era un sí.

Així doncs, té lògica que si sense tu can­viar res el que variï el com­por­ta­ment sigui l’entorn, tre­guis a pas­se­jar l’amar­gor inte­rior de qui es con­si­dera trac­tat injus­ta­ment perquè al final, ell tam­poc ha variat gran cosa res­pecte als dies d’elo­gis des­me­su­rats: Xavi és el mateix, els que hem fet un tomb som els que ente­nem que si tens la plan­ti­lla que tens, has de fer alguna cosa més que arri­bar en la majo­ria de par­tits per­dent al minut 75.

De totes mane­res, davant d’aquest gir del dis­curs publi­cat Xavi tenia dues opci­ons. La pri­mera, optar per una trans­parència de pen­sa­ment clara i diàfana, i per tant, sumar tot­hom a la causa comuna del crei­xe­ment de l’equip. I l’altra, la que està duent a terme: uti­lit­zar el to de trin­xera de l’Enric Masip, la per­so­ni­fi­cació d’una direc­tiva pre­o­cu­pada a aixe­car murs amb l’opinió crítica. Xavi fa de Masip perquè ha deci­dit sobre­viure en lloc de viure.

En defi­ni­tiva, can­vien els noms però es man­te­nen els vicis de pen­sar que si dones una visió diversa ho fas per mal­me­tre gratuïtament el club, i al final, com li passa a Xavi, quan l’auto­es­tima pro­fes­si­o­nal no acaba d’estar del tot a lloc, doncs el més fàcil per jus­ti­fi­car-se és pren­dre aquesta visió dels meus i vosal­tres, dels bons i els dolents, de qui està al meu cos­tat i qui em porta la contrària: un mani­que­isme barat que no et solu­ci­ona els pro­ble­mes però et ser­veix per tran­quil·lit­zar la consciència, i si més no, et fa anar amb la línia comu­ni­ca­tiva del club.