Fins aquí hem arri­bat, Lewan­doski cansa, i no perquè esti­gui en un moment fut­bolístic que indu­eix a refle­xi­o­nar sobre una hipotètica decadència fut­bolística, sinó que esgota per la seva acti­tud de queixa cons­tant injus­ti­fi­cada envers els seus com­panys. Hem arri­bat a un moment en què esbronca si la pas­sada és clara o si real­ment està dema­nant un impos­si­ble; és igual, no hi ha cri­teri, la queixa s’ha con­ver­tit en vici, com si estigués demos­trant una efec­ti­vi­tat incon­tes­ta­ble que li donés dret a eri­gir-se com a far únic de l’equip. Dit d’una altra manera, ara mateix pro­voca certa ver­go­nya ali­ena veure que la figura mediàtica del Barça és un juga­dor sense empa­tia que es jus­ti­fica amb una de les fra­ses clàssi­ques dels male­du­cats: el que passa al camp, es queda al camp.

Pot­ser ens equi­vo­quem i por­tes endins és un Nel­son Man­dela que uneix l’equip, però la imatge de dic­ta­dor intern tira molt enrere, sobre­tot perquè ens remet al com­pany que tots hem tin­gut i a qui aca­ba­ves tirant la pilota a pren­dre pel sac men­tre l’enge­ga­ves a un espai con­cret perquè n’esta­ves fins al cap­da­munt. Mireu la cara de Fer­ran Tor­res quan ha d’anar a cele­brar el gol de penal de Lewan­doski, tots l’hauríem mirat igual després de l’esper­pent de queixa perquè en Fer­ran no té ulls al cla­tell.

A par­tir d’aquí, la situ­ació pot ser com­pli­cada perquè els seus com­panys segu­ra­ment no l’envi­a­ran a pren­dre vent perquè en Xavi és el pri­mer inca­pa­ci­tat de posar-lo a lloc, i per tant, si l’entre­na­dor li accepta una jerar­quia deca­dent, doncs evi­dent­ment, els seus com­panys faran el típic silenci de la por. Però l’afició és una altra història, i Lewan­doski no cal­cula que el públic del Barça no accepta veure juga­dors tirant merda als com­panys per maqui­llar la pròpia ine­ficiència fut­bolística. Temps al temps.