El discret encant de la modèstia

Un dels fut­bo­lis­tes menys exu­be­rants del Girona cele­bra els gols com si s’hagués con­ver­tit en super­guer­rer. No ho dic com un defecte, al con­trari, per mi és una vir­tut. Iván Mar­tin és el dis­cret encant de la modèstia. El dia de la seva pre­sen­tació, vam veure com aquell extrem que tant ens va agra­dar al Mirandés, va fer un reci­tal d’hones­te­dat i humi­li­tat i els dies com a fut­bo­lista a Mon­ti­livi ho han aca­bat con­fir­mant. “Un gran des­co­ne­gut”, deia Míchel. Un tot­cam­pista, una peça vital que fa que l’engra­natge es mogui com­pas­sat i sense sotra­gue­jar. Un impres­cin­di­ble per com­panys i entre­na­dor i un obviat per la grada.

Va arri­bar i l’entre­na­dor va veure que per jugar d’extrem li fal­ta­ven cames, però entre línies la seva habi­li­tat aju­da­ria molt l’equip amb una cosa tan sim­ple com donar con­tinuïtat al joc, tenir-la molt i per­dre-la molt poc. A més fa allò que Mic­hel recla­mava per esqui­var les pres­si­ons del rival: “ama­gueu, ama­gueu, ama­gueu, jugueu com al car­rer” i ell juga amb la nor­ma­li­tat d’un nen que ha posat a la plaça qua­tre abrics que li fan de por­te­ries per fer un par­tit en el qual gau­dir amb la bola als peus ho és tot. Ell és això i també és el sacri­fici per esti­rar pres­si­ons al cos­tat del davan­ter, els reple­ga­ments, les assistències, els ofe­ri­ments cons­tants, l’habi­li­tat per con­duir i tren­car línies i dar­re­ra­ment el gol que deia que no tenia. Ha con­vençut els com­panys, que veuen en ell un far on donar la pilota i garan­tir que no es perdrà. Ha cos­tat, Iván, però ara ja ens has con­vençut a tots.