Des de la implan­tació del vide­o­ar­bi­tratge la tem­po­rada 2018/19, assis­tim a un debat recur­rent entre els par­ti­da­ris i els detrac­tors de la seva imple­men­tació. Els més opti­mis­tes pot­ser somi­a­ven la fi de les polèmiques gene­ra­des per les erra­des arbi­trals, però cada set­mana torna a començar el reguit­zell de recla­ma­ci­ons i quei­xes. Els titu­lars i les cròniques ator­guen una gran trans­cendència, gai­rebé metafísica, a les inter­ven­ci­ons de l’àrbi­tre assis­tent, res­pon­sa­ble últim del tràgic destí dels equips. Un drama exis­ten­cial que, para­fra­se­jant Ham­let, se’ns plan­teja com un gran dilema: “VAR o no VAR, aquesta és la qüestió.”

Pot­ser tot és molt menys enre­ves­sat i sim­ple­ment es tracta d’una nova cor­tina de fum per jus­ti­fi­car el fracàs d’aquells que dis­po­sen de prou recur­sos per per­me­tre’s sufra­gar-ne el cost. Al cap i a la fi, és una con­trovèrsia pròpia de les com­pe­ti­ci­ons riques. Si escol­tem el clam del fut­bol femení o de la pri­mera FEF, ens ado­na­rem que, mal­grat les seves limi­ta­ci­ons, el VAR és un ins­tru­ment que fa més just el fut­bol. Sens dubte, cal millo­rar l’apli­cació d’una tec­no­lo­gia tan recent. Tan­ma­teix, les deci­si­ons mai satis­fa­ran tot­hom perquè sem­pre hi haurà inter­pre­ta­ci­ons diver­ses (només cal obser­var les reac­ci­ons opo­sa­des de les ban­que­tes davant les imat­ges dels moni­tors). Dit això, les cam­pa­nyes mediàtiques que en qüesti­o­nen el fun­ci­o­na­ment –res­pon­sa­bles, línies del fora de joc, ubi­cació de la sala– i la publi­cació de supo­sa­des clas­si­fi­ca­ci­ons alter­na­ti­ves només pre­te­nen des­per­tar sus­picàcies i con­di­ci­o­nar les deci­si­ons d’uns àrbi­tres cada cop menys sen­si­bles a les pres­si­ons del públic, juga­dors, entre­na­dors i diri­gents.