La situ­ació ha explo­tat pro­por­ci­o­nal­ment a la men­tida de Xavi i Laporta, en què el dis­curs i la rea­li­tat avançaven en paral·lel. Res s’aguanta quan la llotja cele­bra entre dic­ta­dors una victòria pírrica a semi­fi­nals con­tra l’Osa­suna, i des de la ban­queta, es parla de reac­ci­ons elo­gi­o­ses con­tra l’Alme­ria, el Bar­bas­tre i el Las Pal­mas.

A par­tir d’aquí, la demagògia pròpia de com s’ha ges­ti­o­nat el club fa que el terra tre­moli sota els peus d’un Laporta per­dut entre els labe­rints del seu per­so­na­lisme, un Deco subs­ti­tut d’aquells que no volien aguan­tar el per­so­na­lisme del pri­mer, un Yuste que ser­veix perquè el seu cap no esti­gui sol a les foto­gra­fies, i un Xavi que se sap la teo­ria però és incapaç de plas­mar cap dels con­cep­tes que defensa en roda de premsa. El Barça és el cos­tat fosc de qui vol­dria ser, i el pit­jor de tot, ningú té cap llan­terna a mà per enfo­car a curt ter­mini el camí del club.

De totes mane­res, ja ho sabem, el tre­ball no és sinònim d’èxit i real­ment pots dedi­car temps als objec­tius i aca­bar amb les mans bui­des i la moral soter­rada, però aquest Barça té un pro­blema de cri­teri intern, de lide­ratge coral, d’objec­ti­vi­tat en les deci­si­ons, de ser fidel a l’essència sin­gu­lar de l’enti­tat, de saber el què, el com i el perquè, d’haver-se escu­dat sota una herència hor­ri­ble pro­vo­cada pel pit­jor pre­si­dent de la història i alhora, haver negat les pròpies res­pon­sa­bi­li­tats quan fa tres anys que el soci va enviar Bar­to­meu a l’oblit: El tre­ball com a tal no té sen­tit quan saps què bus­ques.

En defi­ni­tiva, la rebol­cada de la Super­copa ha ser­vit perquè el dis­curs redun­dant d’auto­com­plaença, en què se’ns trac­tava d’anal­fa­bets fut­bolístics, deixi de tenir sen­tit, i podem treure a la llum que sí, que par­len molt de Sunyol i l’essència de Cruyff, però de moment, només són fidels a les històries més fos­ques de l’ego­cen­trisme nuñista.