Qual­se­vol fet que passa més o menys de pun­te­tes s’ampli­fica fins a extrems impen­sa­bles quan s’asso­cia al fut­bol. I si hi ha el Barça pel mig, creix fins a unes dimen­si­ons hiperbòliques. No és que voregi la ren­dició, però estic can­sat de recla­mar que la manera de defen­sar els drets de les per­so­nes allà on es vul­ne­ren no és mai blan­que­jar dic­ta­du­res, autocràcies, tira­nies o simi­lars. Estic tip de sen­tir-me sol en una tesi que està veri­fi­cada empírica­ment. La teo­ria que l’esport fle­xi­bi­litza els règims auto­ri­ta­ris no s’aguanta per enlloc. Així va expli­car el COI la con­cessió dels Jocs Olímpics a Pequín el 2008 i, anys més tard, aquí tenim la Xina jugant a la geo­política fent cos­tat als sàtra­pes de sem­pre i pre­o­cu­pada de la seva eco­no­mia per tenir el poder que cor­res­pon a la pri­mera potència mun­dial, d’amenaçar Taiwan i de repri­mir la dis­sidència. També la FIFA es va posar de per­fil amb la vul­ne­ració de drets a Qatar, seu de l’últim mun­dial de fut­bol, i no hi ha notícies que a l’emi­rat hagi can­viat res en clau interna (per al turista, el que cal­gui). Sí, Qatar, que si fos pels seus diri­gents orga­nit­za­rien tots els cam­pi­o­nats del món de tots els esports de manera per­ma­nent per pin­tar d’ama­bi­li­tat un règim que no res­pecta la lli­ber­tat.

L’Aràbia Sau­dita ha estat, és i serà la seu de la super­copa espa­nyola de fut­bol. Una dècada, ni més ni menys. 320 mili­ons d’euros al calaix de la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol en tenen la culpa. El con­tracte i la seva ampli­ació por­ten la rúbrica de Luis Rubi­a­les i, és clar, veient la pers­pec­tiva androcèntrica que guia la vida de l’expre­si­dent, ara s’entén que es llancés als braços dels petrodòlars sense que li importés un rave com trac­ten allà les dones (i hi podríem afe­gir la diver­si­tat sexual i fins i tot la dis­sidència política). 320 mili­ons, i ningú, ni clubs ni juga­dors, ha estos­se­gat gaire. Tam­poc dipu­tats, ni sena­dors ni par­tits polítics. Per tant, que no em bus­quin entre els guar­di­ans de la justícia mun­dial que ara s’han posat en filera per retreure al Barça que no hagi deser­tat de la super­copa –vista la final, tam­poc s’hau­ria per­dut gaire res, però aquest és un altre tema– i hagi con­tra­dit tots els mani­fes­tos per la igual­tat de gènere als quals s’ha apun­tat. Amb les tera­nyi­nes que té al calaix, les acti­tuds qui­xo­tes­ques per­den sen­tit si cos­ten diners, aquí i a tot el món, però cer­ta­ment el Barça i tota la seva maquinària i estruc­tura pro­fes­si­o­nal s’hi podrien haver lluït una mica més en les reco­ma­na­ci­ons als segui­dors que vol­gues­sin anar a l’Aràbia Sau­dita sobre mos­tres d’afecte en públic, per tal que quedés inequívoca­ment clar que el club n’infor­mava per pro­te­gir els seus segui­dors però les rebut­java de pla.

Posats a retra­tar con­tra­dic­ci­ons com la del Barça –o la de Rafa Nadal accep­tant ser ambai­xa­dor de ten­nis de la mateixa Aràbia Sau­dita–, que pot­ser no són pro­pi­e­tat dels ten­ta­cles dels règims autocràtics la majo­ria de grans clubs de fut­bol d’Europa? Que no és cert –i m’estal­viaré noms perquè els sap tot­hom– que d’alguns en diem pes­tes perquè més aviat ens han fotut sem­pre que han pogut men­tre que d’altres són into­ca­bles per la pro­xi­mi­tat sen­ti­men­tal que hi tenim? I que pot­ser no és la con­tra­dicció de les con­tra­dic­ci­ons enge­gar el ven­ti­la­dor de la denúncia con­tra la super­copa, el Barça i el sapas­tre de Rubi­a­les quan emets pro­gra­mes dia­ris acrítics amb envi­ats espe­ci­als al Dakar que, quina casu­a­li­tat, fa cinc anys que també es dis­puta a l’Aràbia Sau­dita?

El silenci no em plau, però si el soroll ha de venir pin­tat d’hipo­cre­sia, pot­ser convé comp­tar fins a cent...