La FIFA es retrata sola

Gales i més gales. Pre­mis i més pre­mis. Diven­dres va ser el torn per als Globe Soc­cer Awards, a Dubai, amb Erling Haa­land i Aitana Bon­matí desig­nats com a millors fut­bo­lis­tes del 2023. Una­ni­mi­tat, com no podia ser de cap altra manera, amb la juga­dora de Ribes, que ho va gua­nyar abso­lu­ta­ment tot amb el Barça abans de ser cam­pi­ona del món i que, després de rebre la Pilota d’Or, dilluns reco­llia el premi The Best de la FIFA. No pot dir el mateix el davan­ter noruec, que va ser capi­tal en un Manc­hes­ter City que va fer història –la Pre­mier Lea­gue, la lliga de cam­pi­ons, la FA Cup, la super­copa d’Europa i el mun­dial de clubs– però que dilluns es va que­dar sense el premi gros de la FIFA. Va gene­rar rebom­bori l’elecció de Leo Messi, que devia ser el pri­mer sorprès perquè ni era a la gala ni hi van con­nec­tar. Si real­ment els que vota­ven no havien de tenir en compte el mun­dial, ja s’entén la crítica per la tria de l’argentí al davant de Haa­land. Resulta que empa­ta­ven i que, per resol­dre-ho, el cri­teri és donar més pes a les vota­ci­ons dels capi­tans de selec­ci­ons que no pas als tres altres grups: selec­ci­o­na­dors, peri­o­dis­tes i afi­ci­o­nats. Tam­poc podem cul­par el millor fut­bo­lista del pla­neta de rebre un reco­nei­xe­ment dels capi­tans en una gala que, quan ell es retiri, ja podria assu­mir el seu nom en un guardó, com pas­sarà amb Marta Vieira pel seu pes en la història del fut­bol femení. També seria molt dis­cu­ti­ble que Jona­tan Giráldez, després de gua­nyar la segona Cham­pi­ons amb el Barça, es quedi sense el premi al millor entre­na­dor, superat en vots tant per Sarina Wieg­man com per Emma Hayes, que ja havia pres el guardó a Lluís Cortés el 2021.

No és cap fet para­nor­mal que els pre­mis per vota­ci­ons pro­vo­quin polèmica. Fut­bo­lis­tes igno­rats perquè juguen en posi­ci­ons amb menys visi­bi­li­tat que els i les que mar­quen gols, sobre­tot en els high­lights dels par­tits, que és el que més s’escampa. I a l’altre extrem, els que, per poc que facin, sem­pre tenen més ressò. Tots faríem la nos­tra llista par­ti­cu­lar. El pro­blema és voler ador­nar uns pre­mis que es fan dir els millors i inven­tar-se un onze ideal que l’únic que acon­se­gueix és dis­cu­tir-ne el pres­tigi. El mas­culí ja va ser una oda al dese­qui­li­bri, no només perquè no hi havia el mig­cam­pista Rodri, que va arro­do­nir l’any màgic amb el City mar­cant el gol en la final de la Cham­pi­ons, sinó per tenir la barra de plan­te­jar un esquema de joc 3-3-4, amb Haa­land, Mbappe, Messi i Vinícius al davant, i De Bruyne, Belling­ham i Ber­nardo Silva al mig. Més mal d’ulls feia encara l’onze ideal femení, amb Aitana i Olga Car­mona com a úniques cam­pi­o­nes del món i set juga­do­res angle­ses.

Cada orga­nit­za­dor té els seus cri­te­ris i posa els focus on creu. Els de Dubai han anat vari­ant les cate­go­ries en cada edició i reco­nei­xen direc­tors espor­tius i fins i tot repre­sen­tants, que tam­poc està mal pen­sat tenint en compte com domi­nen el negoci –sí, ho han ende­vi­nat, el tro­feu va ser per a Jorge Men­des–. Com a mínim, però, tenen la decència de pre­miar també el millor equip mas­culí (Manc­hes­ter City) i femení (Barça). Els The Best de la FIFA, ni això. Ja no és qüestió de qui vota i com vota; és què ha de votar. El con­cepte. La FIFA entrega pre­mis al millor juga­dor i juga­dora, al millor gol, al millor por­ter i por­tera, al millor entre­na­dor de fut­bol mas­culí i femení, al joc net i al millor afi­ci­o­nat. I als onzes ide­als, que deuen ven­dre molt. Però no se’ls ha acu­dit pen­sar en el millor equip, en un esport col·lec­tiu i dient-ne els The Best. El seu màxim orga­nisme. Es retra­ten sols.