Tot i que remet al de la des­a­pa­re­guda Unión Depor­tiva Sala­manca a la qual el club només vol home­nat­jar amb la con­vicció que és insubs­tituïble en con­tra de les pre­ten­si­ons del rival local, Sala­manca UDS, que ocupa l’Helmántico, el nom d’Uni­o­nis­tes pot­ser no feia pre­vi­si­ble la rebuda en català al FC Bar­ce­lona: “Ben­vin­gut a Sala­manca, una ciu­tat hos­pi­talària que està orgu­llosa de rebre un dels millors clubs del món.” Seguint amb la broma, tam­poc que juguin en un estadi ano­me­nat Reina Sofia, si bé no és de pro­pi­e­tat (ho és de l’Ajun­ta­ment) i s’hi van haver d’aco­llir fa tres anys quan no van poder con­ti­nuar al camp Las Pis­tas. El cas és que, dos mesos després del tan­ca­ment per deu­tes de la UDS, part dels que n’eren socis i pot­ser més afi­ci­o­nats van fun­dar Uni­o­nis­tes Sala­manca amb l’espe­rit del fut­bol popu­lar: tots els seus socis, sense jerar­quia, en són els pro­pi­e­ta­ris i, per cert, van finançar sense ajuda muni­ci­pal els 300.000 euros que va cos­tar l’herba natu­ral exi­gida per com­pe­tir a pri­mera RFEF, cre­ada el 2021 subs­ti­tuint la segona B, que abans era la ter­cera divisió.

El cas és que Uni­o­nis­tes, amb la dig­ni­tat de la seva modèstia, m’ins­pira sim­pa­tia, i és així que, quan Álvaro Gómez va mar­car un gran gol en el minut 30, vaig sen­tir un cert desig que guanyés l’eli­mi­natòria de la copa. O pot­ser és perquè, jugant el Barça tan mala­ment durant bona part del par­tit, vaig pen­sar, en con­tra de la meva idea que del pit­jor no en surt res de bo, que pot­ser con­ve­nia la der­rota.