La plorera de Can Barça

Això d’exalçar un anunci tele­vi­siu sem­pre té un punt de des­ho­nest, ja que sem­bla que li facis pro­pa­ganda gra­tis, però hi ha cops que l’afa­lac pot estar jus­ti­fi­cat i tot. És el cas d’una cam­pa­nya, sen­zi­lla­ment sen­sa­ci­o­nal, que va fer Ikea reme­mo­rant la figura d’aquell veí o amic, que tots hem tin­gut o patit, i que fa de la crítica el motor vital de la seva existència. Aque­lla gent que, en resum, el que real­ment vol en la vida és estar per­ma­nent­ment enfa­dada, i que es retrata a la per­fecció amb l’arque­ti­pus del soci del Barça cata­lo­gat com tri­bu­nero. El mateix que quan es gua­nya una lliga està con­tent, sí, però a mit­ges, i que si en lloc de dues copes de cava n’hi ha només una, ja li esta bé per allò d’una certa con­tenció en l’ale­gria. Això de des­bo­car-se és per a altres moments o cir­cumstàncies, com ara quan xiu­len un penal que no ho és en con­tra dels de Xavi o, millor encara, quan la injustícia arbi­tral afa­vo­reix el Madrid. És lla­vors quan, ara sí, retro­nen els crits, els insults i la pulsió pura i dura de qui, per acti­tud, és un per­de­dor de mena que només es troba còmode nedant en con­tra.

No cal ni dir que aquesta tribu està aquests dies vivint una lluna de mel dau­rada. L’esper­pent dan­tesc que es va viure en el par­tit entre el Madrid i l’Alme­ria ha estat el bàlsam, el pre­text per­fecte, que aquest sec­tor de les bar­res bra­ves culer ha tro­bat per jus­ti­fi­car una tem­po­rada, l’actual, que va camí del pedre­gar. La insubs­tan­ci­a­li­tat del joc de l’equip, però sobre­tot la inca­pa­ci­tat de Xavi el seu staff tècnic per dotar-lo d’una per­so­na­li­tat reco­nei­xi­ble en aspec­tes tan inne­go­ci­a­bles com és la pressió sobre el rival, són man­can­ces que ara que­den ennu­vo­la­des per l’argu­ment que el Madrid ja té la lliga al sac pels favors arbi­trals. Una can­ta­re­lla ridícula i infan­til, però que gua­nya múscul a par­tir del moment que tot un pre­si­dent i el mateix entre­na­dor també deci­dei­xen bai­xar al fang. A ulls de molts, el Barça és ara mateix el club de la lla­gri­meta fàcil. I als que ho cla­men, un pèl de raó no els falta.

Tot això no exclou que, efec­ti­va­ment, el par­tit de l’Alme­ria, el VAR i l’enèsima sor­tida de to de Vinícius con­for­min un escàndol monu­men­tal. Perquè ho és, sí, però essen­ci­al­ment per retra­tar una com­pe­tició i un esta­ment, la lliga i el fut­bol espa­nyol, que fa temps que han que­dat atra­pats en la seva inca­pa­ci­tat per pro­gres­sar. Només cal veure, si no, com un avenç tec­nològic com la revisió de juga­des amb un vídeo s’ha aca­bat con­ver­tint en una pan­to­mima, i un ele­ment més per gene­rar polèmica i soroll que no un ins­tru­ment per acon­se­guir l’equi­tat. I denun­ciar això no equi­val, o no hau­ria, a caure en un dis­curs cons­pi­ra­noic i vic­ti­mista que, això sí, sem­pre és una bona dre­cera per estal­viar l’exer­cici, sem­pre difícil, de fer una autocrítica i que aquesta sigui freda i rigo­rosa. La mateixa que, històrica­ment, ha fal­tat a Can Barça, un club amb massa tendència a l’auto­fla­gel·lació, i que fora bo que ja comencés a dei­xar enrere la seva obsessió amb el Madrid i amb voler única­ment que perdi. Perquè, com aquell veí d’Ikea, hi ha un dia que des­co­brei­xes que la feli­ci­tat és un repte que es cons­tru­eix en posi­tiu, gua­nyant, i no sent un avi­na­grat per­petu de la vida.