A ningú no li agrada per­dre. El Girona només havia patit dues der­ro­tes des que va començar la pre­tem­po­rada aque­lla calo­rosa tarda de juliol a Olot. El par­tit de dime­cres se’ns va esca­par en catorze minuts. Míchel, en roda de premsa, ho va expli­car en un sen­tit tàctic. Hem acu­mu­lat massa gent a la mitja punta i hem dei­xat massa expo­sada la nos­tra defensa en situ­a­ci­ons de cara o creu i amb les pas­sa­des a la pro­fun­di­tat del rival. Les tran­si­ci­ons són el gran mal dels equips que prac­ti­quen el joc de posició. Les con­si­de­ra­ci­ons tàcti­ques aju­den a raci­o­na­lit­zar el joc, si bé és cert que no són l’única expli­cació de la der­rota de dime­cres i a vega­des, sim­ple­ment, el rival és millor. Com deia en Joel Sebas­tian ahir en aquest mateix racó, vam “recor­dar el sabor de la der­rota”.

L’estadística tam­poc és infal·lible en el fut­bol, però té la vir­tut de situar-te allà on ets. En les dar­re­res deu tem­po­ra­des, la mit­jana de punts per entrar a la lliga de cam­pi­ons és de sei­xanta-tres. La vegada que la quarta plaça es va ven­dre més cara van ser setanta-set. Per tant, set victòries en dis­set par­tits, vuit a casa i nou a fora, podrien ser més que sufi­ci­ents per arri­bar a escol­tar en un Mon­ti­livi reno­vat l’adap­tació de Tony Brit­ten d’una peça de coro­nació de Händel que ara és l’himne de la Cham­pi­ons.

Ja sé que sem­bla el conte de la lle­tera reco­llit per La Fon­taine, però diria que aquest equip mereix la nos­tra con­fiança. Con­ti­nuem fidels a l’eslògan del ser­vei de pro­pa­ganda del govern britànic, Man­tin­guem la calma i enda­vant. Ni més ni menys que set victòries més.