Hi ha massa pressa en el món de l’esport per crear mites abans d’hora. Jove­na­lla amb talent que abans de la majo­ria d’edat ja ha de car­re­gar sobre les espat­lles unes expec­ta­ti­ves sovint sobre­di­men­si­o­na­des. Espor­tis­tes cri­dats a mar­car diferències quan encara estan en procés de crei­xe­ment per­so­nal. La pressió que exer­cei­xen els mit­jans de comu­ni­cació, l’afició i fins i tot el mateix club s’acaba con­ver­tint en una llosa. I l’expec­ta­tiva es trenca en mil bocins, i molts d’ells aca­ben immer­sos en la medi­o­cri­tat o bé envol­tats de males influències o esquer­dant la seva car­rera a causa de l’excés de càrrega, física i men­tal. Els que real­ment han estat mites espor­tius van començar a des­pun­tar de joves. Cert. Però, de mites, de juga­dors que real­ment excel·lei­xin de manera excep­ci­o­nal, no n’hi ha tants com ens volen fer creure. I dels que ho podrien ser, alguns ens els car­re­guem abans d’hora per la pressa de posar-los massa aviat al pedes­tal, sense cre­mar les eta­pes que toquen, sense dei­xar-los madu­rar i pair el que suposa ser una estre­lla en el món de l’esport. Men­tal­ment, una càrrega exces­siva per a pro­fes­si­o­nals que encara són mai­nada.

El cas de Ricky Rubio no seria el d’una mala gestió de la car­rera espor­tiva, ben al con­trari. Però sí el d’una dura càrrega men­tal acu­mu­lada des de molt jove. No només en l’àmbit espor­tiu, sinó també en el per­so­nal. Perquè els espor­tis­tes no són màqui­nes. Ni tots viuen en un món de fri­vo­li­tat i man­cat de pre­o­cu­pa­ci­ons. Rubio és un exem­ple de la nor­ma­lit­zació de les malal­ties men­tals en l’àmbit de l’esport. Un con­cepte que ha estat tabú durant molt de temps, així com el de l’ori­en­tació sexual. Rubio va expli­car ober­ta­ment com se sen­tia i va actuar en con­seqüència. El seu tes­ti­moni té un gran valor per enten­dre que la ment en qual­se­vol moment et pot dir prou, siguis Ricky Rubio o un ciu­tadà anònim. Que per supor­tar la pressió del que sig­ni­fica ser un refe­rent espor­tiu –dels de veri­tat, d’aquells que real­ment són un exem­ple a seguir per a la mai­nada– cal tenir el cap ben moblat, saber pair l’èxit i la fama, tocar de peus a terra i estar ben asses­so­rat. I que, mal­grat tenir tot això, ningú t’asse­gura no caure al pou. És per això que és tan impor­tant no cre­mar eta­pes abans d’hora. No con­ver­tir futu­res pro­me­ses en rea­li­tats pri­me­ren­ques. Assen­tar una bona base que et per­meti ges­ti­o­nar cor­rec­ta­ment tot el que arri­barà. Perquè el mite ho serà no només perquè tin­gui talent, sinó també perquè haurà sabut pro­jec­tar la seva car­rera cor­rec­ta­ment, anant pas a pas. Ara podríem fer la llista, i seria llarga, de totes aque­lles pro­me­ses que no van arri­bar a ser dife­ren­ci­als. Que al seu moment van ser una fogo­nada d’expec­ta­ti­ves i que es van anar apa­gant dis­cre­ta­ment. I han aca­bat obli­dats. En tenim molts al cap. I cada vegada és més accen­tuat, tenint en compte que les xar­xes soci­als són un ampli­fi­ca­dor de nove­tats, de rare­ses i d’excep­ci­o­na­li­tats. Una jugada es pot con­ver­tir en viral i, a par­tir d’aquí, es pro­jec­ten amb ansi­e­tat uns futu­ri­bles extre­ma­ment ambi­ci­o­sos sobre uns joves que en mol­tes oca­si­ons no han aca­bat ni l’ESO. Bojan Krkic, un altre dels pro­fes­si­o­nals que han fet públics els pro­ble­mes de salut men­tal que l’han afec­tat durant la seva car­rera, espe­ci­al­ment en els seus ini­cis quan era quasi un nen, mani­fes­tava fa un temps sobre Yamine Lamal: “El seu objec­tiu hau­ria de ser aca­bar quart d’ESO. Perquè en el ter­reny pro­fes­si­o­nal tot arri­barà i cal fer les coses al temps que toca.” Doncs això.