Motta, ni de conya

Motta no ha de ser una opció real en cap moment: el Barça no pot tenir a davant del vai­xell un entre­na­dor que en la seva etapa de juga­dor va podrir un ves­ti­dor jun­ta­ment amb l’actual direc­tor espor­tiu, que va mar­xar per exigències bàsiques de Guar­di­ola, que va tor­nar al Camp Nou amb el ran­cor bàsic de qui va defen­sar el bé per­so­nal per sobre del bé col·lec­tiu, i sobre­tot, perquè mos­tra­ria la sos­pita d’un Deco mogut sovint pels con­flic­tes d’interes­sos per­so­nals: Motta per­so­ni­fi­ca­ria la decadència d’una direc­tiva sense més rumb que sal­var la cadira gràcies al carisma malmès de Laporta.

L’etapa de Xavi té llums evi­dents que enri­qui­ran el club a llarg ter­mini i ombres agreu­ja­des per l’obsessió de con­ti­nuar amb el dis­curs vic­ti­mista de qui no se sent valo­rat, de qui espera un aplau­di­ment cada matí pel fet d’ocu­par la ban­queta del Barça que el porta a vega­des a fre­gar la ver­go­nya ali­ena. Però Xavi és i serà un seient del Camp Nou, un mite indis­cu­ti­ble que va arri­bar amb espe­rit de ser­vei, cal­cu­lant mala­ment el moment perquè va pen­sar a ser­vir el club abans de ser­vir-se a si mateix, men­tre que Motta, no ho obli­dem, va ser el botxí moral de tota aque­lla gene­ració que amb Guar­di­ola va escriure els millors relats de la història del club.

Així doncs, Laporta diu dei­xar a mans de Deco la tria del nou entre­na­dor (no se’l creu ningú), i faria bé de vigi­lar des de l’ombra amb quins cri­te­ris s’esco­llirà la per­sona, perquè per sobre de tot ha ser algú que vin­gui amb volun­tat de ser­vir i no pas de fer ser­vir el club per a bene­fici propi, i no ens enga­nyem, Motta ha repre­sen­tat tot el con­trari i seria posar un ele­ment de divisió vis­ce­ral al cor mateix de l’enti­tat: Motta, ni de conya.