Deia Jaume Sisa que els set cels son “set nius de pau de glòria i de feli­ci­tat”. Molts voldríem arri­bar a tocar el cel en algun moment de la nos­tra existència, i alguns pas­sar-hi tota l’eter­ni­tat. Estar al cel és dife­rent per cadascú. Per uns serà l’absència de dolor, per altres l’èxtasi i per alguns més ter­re­nals una vida plena, rica i sense gai­res mal­de­caps.

Per molts ciclis­tes estar al cel és gua­nyar una cursa, enfun­dar-se el mallot groc o pujar al podi als Camps Eli­sis de París. Per altres és tan sols acon­se­guir gua­nyar-se la vida fent el que més els agrada: peda­lar a sobre d’una bici­cleta.

Però per arri­bar a tocar al cel abans cal patir, i en el ciclisme modern això vol dir cui­dar què men­ges, com dorms, els quilòmetres que t’entre­nes i que el potenciòmetre et digui que mous els watts de força neces­sa­ris per poder estar amb els millors.

Per pre­pa­rar les grans vol­tes on cal pujar mol­tes mun­ta­nyes gai­rebé tots els ciclis­tes fan con­cen­tra­ci­ons en alçada, és a dir que s’allot­gen en algun hotel o cen­tre d’entre­na­ment per sobre els dos mil metres on l’oxi­gen escas­seja. S’hi estan diver­ses set­ma­nes perquè el cos s’adapti a aques­tes con­di­ci­ons i així ren­dir millor a les cur­ses.

Aquests dies hi ha dese­nes de ciclis­tes als Alps, als Piri­neus, a Sierra Nevada, al Teide i a d’altres llocs que que­den molt amunt, ben a prop del cel. És la pre­tem­po­rada. Dies d’acu­mu­lar quilòmetres, de sumar qua­tre, cinc i sis hores a sobre de la bici­cleta acli­ma­tant el cos, enfor­tint els músculs i adap­tant el cor. És la fac­tura que cal pagar per tenir pos­si­bi­li­tats de fer alguna cosa digna de ser recor­dada al Giro o al Tour.

Com­pa­rat amb la vida atra­fe­gada d’avui no sem­bla pas que això sigui l’infern. Des­per­tar-se i tenir l’esmor­zar pre­pa­rat. Ves­tir-se i entre­nar-se. Dur el cos al límit i tor­nar a l’hotel a repo­sar. Rebre mas­sat­ges, sopar i a dor­mir. Reco­lli­ment, calma i anar millo­rant. Sense haver-se d’ocu­par de res més, ni d’anar a com­prar, ni de fer el sopar, ni de cui­dar fami­li­ars, ni de res­pon­dre a cor­reus electrònics ni de cap altra pre­o­cu­pació de la vida quo­ti­di­ana. Els opo­si­tors o els que pre­pa­ren un doc­to­rat acadèmic de vega­des s’hi poden assem­blar (tot i que en aquest cas l’exigència no és física sinó intel·lec­tual): vida gai­rebé monàstica amb una forta inversió de temps i esforç espe­rant un resul­tat ben incert.

En els llargs entre­na­ments d’una con­cen­tració en alçada pots des­a­pro­fi­tar el temps escol­tant baja­na­des per la ràdio, pots dis­treure’t amb música o pots xer­rar amb els com­panys, si n’hi ha. Però també pots apro­fi­tar per escol­tar-te les pul­sa­ci­ons i la res­pi­ració, gau­dir de pai­sat­ges poc modi­fi­cats per la mà de l’home i per­dre’t a dins del teu cap. Pot­ser, amb sort, pots arri­bar a estar molt a prop del que alguns en diuen medi­tar.

Amb molt d’esforç físic i a prop de l’ago­nia, sí. En l’esport d’elit no hi ha glòria sense pati­ment. Però haver-te de pre­o­cu­par només de fer el que t’agrada per poder donar el millor de tu mateix i pot­ser arri­bar a tocar la glòria a les Dolo­mi­tes, als Alps o als Piri­neus a la pri­ma­vera i l’estiu no sem­bla mala cosa. Hi ha pers­pec­ti­ves molt pit­jors.

En Sisa ja ens deia que “El pri­mer cel és inven­tat [...] i el segon cel ima­gi­nat [...], el ter­cer cel dins un mirall [...] i el quart cel és irreal [...], del cinquè cel res no se’n sap i el sisè cel està copiat del cel setè que has engen­drat dins el teu cap.” Avui hi ha gent que pateix, sua i porta el cos al límit fent el que li agrada. I fent-ho està ben a prop del cel.