Opinió

Barça-Madrid: una rivalitat històrica en crisi

Demà es com­pli­ran 50 anys de la victòria del Barça al Ber­nabéu per 0-5. Un mar­ca­dor excep­ci­o­nal i icònic per al bar­ce­lo­nisme, ja que mai abans s’havia produït i tam­poc s’ha tor­nat a repe­tir al feu madri­dista. Els gols d’Asensi, per par­tida doble, Cruyff, Juan Car­los i Sotil rati­fi­ca­ren la supe­ri­o­ri­tat culer en un duel que es va poder seguir a tot l’Estat a través de Tele­visió Espa­nyola.

Amb motiu del desè ani­ver­sari d’aquesta efemèride, Manuel Vázquez Mon­talbán qua­li­ficà aquesta gole­jada com “quel­com més que un resul­tat per la història, per la sim­bo­lo­gia, per la èpica i per l’estètica”. Un tri­omf que formà part de les cele­bra­ci­ons que a Cata­lu­nya es dugue­ren a terme semi­clan­des­ti­na­ment durant els mesos d’ago­nia de la dic­ta­dura. Vis­cuda entre l’assas­si­nat de Car­rero Blanco i la pri­mera fle­bi­tis de Franco, la victòria del con­junt bar­ce­lo­nista supo­sava la con­fir­mació dels nous aires polítics que es res­pi­ra­ven al país i del declivi d’un Règim que uns anys enrere no hau­ria permès aquesta humi­li­ació.

Vázquez Mon­talbán atribuïa la rellevància del resul­tat al sig­ni­fi­cat extra­es­por­tiu del Real Madrid durant el fran­quisme. Els èxits naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals con­ver­ti­ren l’equip blanc en el braç èpic capaç de fer rea­li­tat els anhels impe­ri­a­lis­tes espa­nyols i la capi­tu­lació del cata­la­nisme. Fins al punt que, a Les Corts o al Camp Nou, els vells resis­tents bar­ce­lo­nis­tes de tota la vida iden­ti­fi­ca­ven els juga­dors meren­gues com sol­dats espa­nyols. Per això, Vázquez Mon­talbán dedicà cadas­cun dels cinc gols acon­se­guits a la repa­ració de cinc greu­ges històrics del cen­tra­lisme hispànic con­tra els cata­lans. El pri­mer, a Isa­bel la Catòlica, artífex de la unió dels Reg­nes de Cas­te­lla i d’Aragó; el segon, al comte duc d’Oli­va­res, ins­ti­ga­dor de l’entrada dels terços a Cata­lu­nya; el ter­cer, a Felip V, res­pon­sa­ble del Decret de Nova Planta; el quart, al gene­ral Espar­tero, que ordenà el bom­bar­deig de Bar­ce­lona al segle XIX; i el cinquè, a Ber­nabéu, inte­grant de l’exèrcit naci­o­nal durant la Guerra Civil que par­ti­cipà en la con­questa de Lleida i en la des­fi­lada tri­om­fant per Bar­ce­lona.

El peri­o­dista bar­ce­loní con­si­de­rava que el fran­quisme veia amb bons ulls una ene­mis­tat que per­me­tia cana­lit­zar per la via espor­tiva les ten­si­ons polítiques i soci­als del país. També reco­nei­xia que el Real Madrid demos­trava la seva vàlua davant dels equips estran­gers. En canvi, el llen­guatge del NO-DO i la presència de les grans auto­ri­tats del país a la llotja del seu estadi ali­men­ta­ven les sos­pi­tes d’un cert tracte de favor en el cam­pi­o­nat espa­nyol (“Cuando el Real Madrid era algo más que un club”, El País).

Mig segle després, la pri­o­rit­zació del negoci per damunt dels símbols pro­pis dels clubs ha afe­blit la raó de ser d’un anta­go­nisme que ha que­dat ban­de­jat en un segon pla. Tal com ha succeït amb alguns dels actius més emblemàtics com la samar­reta, el nom de l’estadi o deter­mi­nats valors, la riva­li­tat amb l’equip blanc també sem­bla tenir un preu. Els afi­ci­o­nats culers assis­tei­xen des­con­cer­tats a una aliança con­tra natura entre les dues enti­tats. Del des­a­fi­a­ment implícit en la pan­carta de la Cas­te­llana s’ha pas­sat a un segui­disme de la seva estratègia econòmica reflec­tit en l’aposta per la Super­lliga, la lluita con­tra la Lliga de Fut­bol Pro­fes­si­o­nal o la cessió dels drets tele­vi­sius al fons d’inversió que ha adqui­rit una part del negoci del nou Ber­nabéu.

Con­tra tot pronòstic, el cas Negreira ha tor­nat a encen­dre la flama de l’ene­mis­tat, però en aquesta ocasió és l’equip blanc qui ha pres la ini­ci­a­tiva. Tot i la seva apa­rent sin­to­nia amb el pre­si­dent bar­ce­lo­nista, Flo­ren­tino Pérez no ha dub­tat a per­so­nar-se com acu­sació par­ti­cu­lar, al marge de la resta de clubs, en sen­tir-se greu­ment per­ju­di­cat. Fins i tot, va esce­ni­fi­car el seu enuig per un comen­tari d’un direc­tiu culer absen­tant-se del clàssic dis­pu­tat a Montjuïc. A més, Real Madrid TV ela­bora cada set­mana vídeos amb “erra­des arbi­trals” per denun­ciar la supo­sada cor­rupció del sis­tema. Davant d’aquest ines­pe­rat “foc amic”, Joan Laporta ha reac­ci­o­nat apel·lant al madri­disme sociològic, a la relació de l’enti­tat de Cha­martín amb el poder arbi­tral durant 70 anys i a l’adul­te­ració de la com­pe­tició gene­rada per la cam­pa­nya del canal de tele­visió del club.

En un moment en què el cor del bar­ce­lo­nisme, esgo­tat per tants ensurts econòmics, ins­ti­tu­ci­o­nals, soci­als i espor­tius, es troba peri­llo­sa­ment en risc de col·lapse, ben­vin­gu­des siguin les con­trovèrsies amb el nos­tre prin­ci­pal anta­go­nista que ens injec­ten la dosi d’epi­ne­frina necessària per res­ta­blir el batec d’una riva­li­tat en crisi. Només recu­pe­rant la força èpica que ens apor­ten els ele­ments simbòlics de la nos­tra iden­ti­tat més pre­gona podrem man­te­nir la fide­li­tat al club més enllà dels resul­tats. Com afir­mava Mon­talbán, “les ene­mis­tats mai són elec­ti­ves i més val ene­mic cone­gut que ene­mic per conèixer”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)