Una muntanya que fa cagar
En aquesta secció ja vaig deixar dit que els esports de muntanya són un modus vivendi que configuren una manera de ser i de veure el món. “A la muntanya s’hi viu en un sentit ampli. També s’hi mor... I també s’hi fornica”, vaig escriure en l’article Sexe, nus i muntanyes. Podríem reblar una mica més el clau per afegir que a la muntanya també s’hi practica la sempre plaent tasca d’anar de cos, altrament dit cagar. Doncs sí, estimats lectors, els alpinistes que tresquen muntanya amunt per escometre ascensions èpiques amb les quals pretenen passar als annals de l’alpinisme també tenen la necessitat fisiològica de buidar els intestins. Ja ho diu, la dita: “Caga el rei i caga el papa / i, de cagar, ningú se n’escapa.” Aquesta introducció escatològica ve a tomb per l’anunci que les autoritats municipal de Khumbu obligaran els alpinistes que pugin l’Everest a endur-se els seus propis excrements. Com que es congelen i no es descomponen del tot, les cagarades continuen presents a la muntanya anys després que els alpinistes hagin relaxat l’esfínter. Si tenim en compte que fins al gener d’aquest any s’hi han fet 11.996 ascensions, segons dades de Himalayan Database, podem considerar que l’Everest és la latrina més alta del món. Són tifes i fites a la vegada, perquè seguint-ne el rastre un no pot pas equivocar-se de camí, en aital camp de mines.
“Les nostres muntanyes comencen a fer pudor”, va assegurar a la BBC Mingma Sherpa, president del municipi rural de Pasang Lhamu. Una afirmació que desmunta de cap a cap la creença, alimentada per la cançó popular L’airet de matinada, segons la qual la merda de la muntanya no fa pudor ni quan la remenes amb un bastó. Ja em sap greu haver fet caure aquest mite de la basta i prolífica tradició escatològica catalanesca. La qüestió és que s’ha acabat això de defecar i deixar la merda allà on la diposita la gravetat. A partir d’ara, els alpinistes l’hauran de recollir i posar-la en una bossa específica que serà revisada en cada camp d’altitud fins que la baixin al camp base, on rebrà el tractament adequat. Aquestes bosses, amb sistema de tancament ziplock, contenen uns productes químics que ajuden a solidificar la pasterada i eviten que faci catipén. La mesura ja s’aplica en altres muntanyes, com ara al Denali, a Alaska, on la normativa que obliga a endur-se el “gran tresor que val més plata que or”, eufemisme del rector de Vallfogona per referir-se a un senyor cagarro, és molt estricta. A l’Everest van plantejar-se, fins i tot, la possibilitat de construir una planta de biogàs al camp base per convertir la merda d’alpinista en energia, però les dificultats logístiques per instal·lar-la en un lloc de tanta altitud no ho van fer possible.
Aquesta iniciativa s’emmarca en un projecte més ampli per evitar que l’Everest, especialment la ruta sud-est, la més concorreguda, es continuï degradant a marxes forçades. Per això, les autoritats nepaleses també preveuen una normativa més estricta per evitar que els campaments d’altitud es converteixin en un abocador de deixalles de tota mena, des de tendes fetes malbé fins a bombones d’oxigen buides. Algunes campanyes de neteja s’han endut tones de residus de la muntanya, però també es tracta que a partir d’ara no se n’hi aboquin més.
Si es posa fil a l’agulla a la neteja de merda humana i de residus, ja serà un pas molt gran, però després caldrà abordar una altra qüestió molt més espinosa i delicada. I dels cadàvers que inunden la ruta de l’Everest, què en fem? Això, però, ja ho tractarem en una altra ocasió.
