La poca vista de Rafa Márquez

Va sob­tar la seva pri­mera reacció després de l’anunci de dimissió dife­rida de Xavi. Aquell “si m’arriba l’opor­tu­ni­tat no diré que no” que va pro­nun­ciar Rafa Márquez a Fuen­la­brada el mateix ves­pre que l’ega­renc sor­pre­nia tot­hom –“ple­garé el 30 de juny”– després del 3-5 con­tra el Vila-real. Tenia molt poca elegància, aque­lla res­posta ràpida de l’entre­na­dor del filial, encara que també es pot inter­pre­tar com un atac de sin­ce­ri­tat, valor que podríem arri­bar a accep­tar com a ate­nu­ant. El mateix Xavi el va voler dis­cul­par, qui sap si només per evi­tar des­fer­mar un altre incendi, que ja n’ana­ven prou ser­vits.

Força més grossa és la rellis­cada de Márquez pro­mo­ci­o­nant cases d’apos­tes a les xar­xes. I per rei­te­ració, que encara ho fa més gro­tesc tot ple­gat. Ja em va cos­tar d’assi­mi­lar que no li hagues­sin usur­pat el compte quan, el dia que es jugava la Super Bowl, feia una crida a apos­tar-hi. El més greu és que, pas­sats uns dies, i després que ell mateix hagués asse­gu­rat en una roda de premsa que no tenia res més a comen­tar “perquè està tot comen­tat amb advo­cats”, tornés a fomen­tar el joc ani­mant a regis­trar-se en una casa d’apos­tes mexi­cana. No, que es pugui fer a Mèxic no el dis­culpa. Si al Barça ja no li va agra­dar la pri­mera, què es pot dir de la segona? La reacció del club va ser acti­var els meca­nis­mes que té i dur el cas a l’àrea de com­pli­ance per deter­mi­nar què con­ve­nia fer. Aquest depar­ta­ment ana­litza com cal actuar davant de fets que puguin con­tra­ve­nir el codi d’ètica i con­ducta, i les mesu­res poden incloure san­ci­ons o, en un cas extrem, l’aco­mi­a­da­ment. En aquest cas, ni una cosa ni l’altra, però sí que li van fer esbor­rar les publi­ca­ci­ons. El pro­blema és que Márquez és el pri­mer que hi ha hau­ria hagut de caure. Que no li ho hagues­sin de fer veure.

És deli­cada, la relació dels clubs amb les cases d’apos­tes. La llei que pro­hi­bia dur-ne publi­ci­tat a la samar­reta –i altres limi­ta­ci­ons en la relació amb aquest tipus d’empre­ses– va cau­sar impacte, perquè s’havien con­ver­tit en una gran font d’ingres­sos per a molts, però els clubs han anat obrint vies que esqui­ven la nor­ma­tiva, com els acords cir­cums­crits en països en què no s’impe­deixi. Els patro­ci­nis regi­o­nals, que en diuen, i que el mateix Barça ha acti­vat. Serien molt dis­cu­ti­bles, en un món tan glo­ba­lit­zat, aquest tipus d’actu­a­ci­ons. Però el que encara gri­nyola més és que actors tan prin­ci­pals com entre­na­dors i juga­dors de clubs que són i volen ser refe­rents facin el que els sem­bli per gua­nyar-se un sobre­sou, a Mèxic, al Japó, a Qatar o on sigui. No és fàcil quan el club no té el con­trol abso­lut dels drets d’imatge, però farà bé el Barça no només de tocar el crostó a Márquez pel que ha fet, sinó de mirar d’esta­blir un marc per evi­tar que la taca s’escampi a altres pro­fes­si­o­nals. És lleig que ho faci qual­se­vol per­sona. Però que sigui l’entre­na­dor del filial, encara més. Al cap i a la fi, està entre­nant el màxim expo­nent d’un plan­ter, en un club que té cura d’aspec­tes que van més enllà de la for­mació espor­tiva i que pot pre­su­mir d’ini­ci­a­ti­ves tan llo­a­bles com el sis­tema de pro­tecció a la infància davant qual­se­vol tipus de violència.

El mis­satge en què ani­mava a can­viar l’esfèrica per l’ova­lada aca­bava així, entenc que per obli­gació: “(Solo para +18).” A l’equip que entrena, n’hi ha uns quants que no hi arri­ben.